Cròniques nazibolivarianes
El pitjor que li pot passar a una amenaça és que no faci por, i a un insult, que no aconsegueixi ofendre. Si realment tot el que té per oferir la doctrina diguem-ne intel·lectual de l’unionisme són portades com les d’El País d’ahir, sobre el “fòrum de model bolivarià” que seria l’encarregat de tutelar/confeccionar la Constitució catalana, vol dir que el Procés els va unes quantes passes per davant, i que molt difícilment aconseguiran posar-s’hi en sintonia en els menys de tres mesos que queden per a la celebració del referèndum. Ho va resumir bé Puigdemont: “Aquí te’n vas a dormir nazi i et despertes bolivarià”. El mínim que se’ls podria demanar als perseguidors d’urnes és una mica de coherència en els insults que profereixen. El New York Times els retreu que han portat la qüestió catalana de la pitjor manera possible, el Financial Times els recorda que se’ls acaba el temps de negociar, i ells, en comptes de fer un esforç i d’intentar ni que sigui al darrer moment arribar a algun tipus d’acord, es posen nerviosos i es refugien en la negació de la realitat o la seva reducció a l’absurd. Són ben lliures de fer el que vulguin (tan lliures com no volen que ho siguem els altres), però aquesta no és cap estratègia guanyadora.
Els contraris a la celebració del referèndum es limiten a repetir que no se celebrarà, en una confusió de manual entre la realitat (altre cop) i els seus desitjos, i oblidant que els fets, i la mateixa evolució del Procés, han desmentit fins ara, una rere l’altra, totes les seves anàlisis i prediccions. Els enfrontaments interns dins Junts pel Sí havien de provocar un trencament al Govern, i això no ha passat. La CUP els havia de retirar el seu suport, i això tampoc ha passat.
La pressió judicial havia de causar temor i arronsament, i tampoc. La guerra bruta i l’exposició pública de la corrupció de Convergència, amb la simbòlica família Pujol al capdavant, havien de tenir un profund efecte desmoralitzador, i no ha estat així. El suport popular havia de minvar per pura erosió i cansament, i no és el cas. A aquestes altures de la història, fa l’efecte que a l’unionisme se li ha esgotat tota la munició prevista i que ara ja tiren mà de l’arsenal de reserva, amb actuacions que fan envermellir de vergonya aliena (interrogatoris a funcionaris i treballadors públics) i paraules molt gruixudes però sense sentit que ja només indueixen a un somriure commiseratiu. La realitat segueix allà on era, i se’ls han acabat les excuses.
A ells, i també als cagadubtes. Al conseller Baiget no li va quedar més remei que admetre obertament que tem “pel seu patrimoni” per explicar la seva alienígena postura (estava tan fora “del nucli dur”, com diu ell, que es veu que no s’ha assabentat ni del que sabem els ciutadans; ara ja no cal que pateixi), i Ada Colau es veu obligada a amagar-se tristament rere els funcionaris per dilatar encara més una tria que no admet més demores: o s’està amb els que volen impedir el referèndum o amb els que volen celebrar-lo. S’acaba el temps, efectivament, i les excuses sonen de cada dia més buides.
