L’honor dels Prizzi
Fill d’un tinent coronel de cavalleria de l’exèrcit espanyol durant el franquisme, l’exministre Jorge Fernández Díaz és, ell mateix, un cavaller i un home d’honor, tal com acrediten les nombroses condecoracions que sembla que li agrada col·leccionar, i entre les quals destaca la de Cavaller Comendador de la Legió d’Honor francesa. El francès, precisament, és l’únic idioma no espanyol en què el nostre personatge més o menys es defensa (també parla català, però, segons la Constitució, és una llengua espanyola, no?). També és “un home extremadament agradable”, en paraules del portaveu del PP, Rafael Hernando, de qui es podria dir exactament el mateix.
Jorge Fernández Díaz també pot presumir d’haver estat reprovat pel Congrés de Diputats a causa de les seves converses amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya sobre adversaris polítics i fiscals afinadors. Són remarcables les coincidències amb qui es pot considerar una de les seves més avantatjades deixebles polítiques, Alícia Sánchez-Camacho, actual secretària primera del Congrés i presidenta del PP català, una responsabilitat que Fernández Díaz va tenir l’honor (altre cop) de ser el primer a assumir. Sánchez-Camacho també llueix en el seu currículum haver estat reprovada, en aquest cas pel Parlament, a causa de la seva negativa a comparèixer-hi per donar explicacions sobre la seva actuació en el cas Método 3, que també anava de converses il·lícites sobre rivals polítics.
Volem dir amb tot això que el PP és un partit que va ple de persones altament honorables (i extremadament agradables), però poques hi afegeixen un sentit del deure i de l’abnegació tan extremat com Don Jorge. És la suma de totes aquestes qualitats (en particular la facilitat poliglota) la que va dur el president Mariano Rajoy a decidir que era mereixedor d’alguna canongia ben honorable i ben remunerada en recompensa de tots els seus desvetllaments. I aviat la va trobar: ara que tot indica que Donald Trump imposarà un nou estil en matèria de relacions internacionals, el lloc adequat per a l’amic Fernández Díaz era la presidència de la comissió d’exteriors del mateix Congrés de Diputats que recentment va tenir l’amabilitat de reprovar-lo. El desenllaç (per ara) de l’ocurrència ja el sabem: al PP, com sempre que està en aquesta situació, la vida sense majoria absoluta se li fa carregosa i malenconiosa.
El resum és que fins i tot la classe política s’avergonyeix d’algú com Fernández Díaz, però, com sempre altra vegada, la vergonya va molt repartida: per posar només un exemple, vegin aquest PSOE que només gosa parlar amb la boca plena quan ho fa contra els seus propis diputats. Com el mallorquí Pere Joan Pons, que ha estat retirat del seu càrrec com a portaveu a la comissió mixta per a la UE per ordre de la gestora perpètua i de Susana Díaz, que continua assedegada de sang de díscols. Van tan accelerats i ufanosos els homes i les dones d’honor que els que només tenen vergonya s’han de quedar sense espai vital.
