12 de setembre: una entranyable litúrgia unionista
LA REPETICIÓ de les celebracions acaba generant una litúrgia. La Diada ja té una litúrgia independentista: patir fins a última hora per si aquest any serem capaços de tornar-hi, i finalment tornar-hi. També hi ha una litúrgia unionista, entranyable per repetida i per ingènua. Es tracta, la vigília de la Diada, de dir que això de manifestar-se és propi dels totalitarismes, que la democràcia no és reunir manifestants sinó vots i que per tant no cal ni prendre’s la molèstia de comptar-los. I els mateixos que diuen això l’endemà es posen a comptar manifestants com desesperats per confirmar cada vegada que hi han anat ben bé mitja dotzena menys de manifestants que l’any anterior i que a aquest ritme de desercions probablement cap a l’any tres mil ja no hi anirà ningú. És una litúrgia ingènua perquè els qui ens manifestem preferiríem votar, comptar vots en un referèndum vinculant que no pas manifestants. I són ells els qui ens porten al Constitucional quan ho intentem. En els totalitarismes, quan a la gent no la deixen votar surt a manifestar-se. I és ingenu també anar pel món dient que mobilitzar entorn d’un milió de persones cinc anys seguits és un fet insignificant, sense cap valor polític. S’ho creuen?
