19/9: Les llengües obligades
LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA diu en l’article tercer: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla”. La fórmula és clara. A partir d’aquí, ¿com és possible que persones i partits que es reclamen partidaris de la Constitució i que no creuen que hagi de ser reformada en aquest article, proclamin en paral·lel que estan en contra de l’obligatorietat o la imposició legal de qualsevol llengua? Si realment creus que els poders públics no poden obligar a saber una llengua, no pots acceptar aquest article de la Constitució. Si l’acceptes, o ho acceptes per a totes les llengües o estàs dient que l’obligació és legítima per a unes i no per a altres. Fa mandra repetir-ho. Però és que hi tornem a ser. Inés Arrimadas, d’un partit essencialment constitucionalista, deia que les llengües tenen dos enemics, els qui les prohibeixen i els qui les imposen. Sembla una selfie. I ara en la campanya basca, el partit socialista, que fa bandera del constitucionalisme, s’ha dedicat a fer vídeos contra l’obligació de saber euskera per a algunes feines. Com si l’espanyol no fos obligatori. No la veuen, la contradicció? No, no la veuen. Perquè l’obligatorietat de l’espanyol, de tan òbvia, se’ls fa invisible.
