Publicitat
Publicitat

La seva idea d'Europa

El discurs de l'estat de la Unió de Barack Obama no va ser res de l'altre món. Però la resposta oficial dels republicans, a través de Paul Ryan, va ser molt interessant. I no en el bon sentit de la paraula.

Ryan va fer unes afirmacions força discutibles sobre ocupació, sanitat i altres assumptes. Però quan vaig llegir la transcripció, el que em va cridar l'atenció és el que va dir d'altres països: "Mireu el que està passant a Grècia, Irlanda, el Regne Unit i altres estats europeus. No van reaccionar a temps, i ara els governs han hagut d'imposar unes mesures d'austeritat molt doloroses: grans retallades en les prestacions per als jubilats i enormes pujades d'impostos per a tothom".

L'argument és bo: els europeus dubtaven a l'hora de prendre mesures contra el dèficit, i això els ha portat a la crisi. Això és més o menys cert en el cas de Grècia, però no és ni de bon tros el que ha passat a Irlanda o la Gran Bretanya, sinó que, ben al contrari, l'experiència d'aquests països contradiu l'actual discurs dels republicans.

El que passa és que els conservadors nord-americans ja fa temps que tenen la seva pròpia idea d'una Europa imaginària: un lloc on impera l'estancament econòmic i una atenció sanitària espantosa, i una societat que s'enfonsa sanglotant oprimida pel pes del big government . El fet que Europa no sigui així -sabíeu que les persones d'entre 25 i 54 anys tenen més possibilitats de trobar feina a Europa que als Estats Units?- no els dissuadeix dels seus arguments. Per tant, no ens ha de sorprendre que diguin aquestes coses sobre els problemes del deute a Europa.

Parlem del que de debò ha passat a Irlanda i la Gran Bretanya. En vigílies de la crisi financera, els conservadors es desfeien en elogis a Irlanda, un país amb els impostos baixos i amb un nivell reduït de despesa tenint en compte els paràmetres europeus. L'índex de llibertat econòmica de la Heritage Foundation el va situar al capdavant de tots els altres estats occidentals. El 2006, George Osborne, ara ministre d'Economia de la Gran Bretanya, va declarar que Irlanda era "un exemple brillant de l'art del possibilisme en una política econòmica a llarg termini". I la veritat és que el 2006 i el 2007 Irlanda va tenir superàvit pressupostari i el nivell més baix d'endeutament públic dels països del món desenvolupat.

Així doncs, què ha passat? La resposta és aquesta: uns bancs sense control; els bancs irlandesos es van desbocar durant els anys de vaques grasses i van crear una immensa bombolla immobiliària. Quan la bombolla va esclatar, van caure els ingressos i va pujar vertiginosament el dèficit, mentre el deute públic es disparava perquè el govern va acabar assumint els deutes dels bancs. I les dràstiques retallades de despeses no han aconseguit fer que es recuperi la confiança, alhora que han provocat una enorme destrucció de llocs de treball.

Per tant, la lliçó que podem extreure del daltabaix irlandès és gairebé l'oposada al que ens vol fer creure Ryan. No ens diu: "Reduïu les despeses perquè, si no, les coses aniran molt malament"; ens diu que l'equilibri pressupostari no ens protegirà de les crisis si no regulem els bancs amb eficàcia. A aquesta conclusió ha arribat la Comissió d'Investigació sobre la Crisi Financera, que afirma que "trenta anys de desregulació i de fe en l'autoregulació" han contribuït a generar la nostra catàstrofe. ¿He dit ja que els republicans fan tot el que poden per minar la reforma financera?

I què ha passat a la Gran Bretanya? Doncs al contrari del que Ryan semblava donar a entendre, en realitat no ha patit una crisi per l'endeutament. Sí que és cert que David Cameron, que va arribar a primer ministre el maig de l'any passat, ha fet un fort viratge per adoptar mesures d'austeritat fiscal, però ha estat una decisió pròpia, no una resposta a les pressions del mercat. I a la base d'aquesta opció hi ha l'adhesió del nou govern britànic a la mateixa teoria exposada pels republicans per justificar la seva petició d'una retallada immediata en les despeses: rebaixar dràsticament les despeses de l'Estat en una economia en depressió ajudarà a fer-la créixer en lloc de perjudicar-la.

S'està demostrant aquesta teoria? No gaire. L'economia britànica, que a principis del 2010 semblava recuperar-se, ha tornat a caure durant el quart trimestre. Sí, el factor climàtic hi ha influït, i no, no hem de deduir més coses del compte de les xifres d'un trimestre. Però és indubtable que en el mercat privat no hi ha ni el més mínim indici d'aquell increment espectacular de confiança que havia de ser el resultat directe d'eliminar els llocs de treball de mig milió de funcionaris. I, per tant, l'experiència britànica no corrobora l'argument dels republicans quan afirmen que els Estats Units necessiten retallades de la despesa davant l'elevat índex d'atur. I això em torna a portar a Paul Ryan i la seva resposta a Obama.

Fa molt de temps que els conservadors nord-americans recorren a una Europa en decadència com a argument contra les polítiques progressistes als EUA. Ara proven d'apropiar-se els problemes europeus d'endeutament en interès propi, per molt que en realitat els fets apuntin en sentit contrari.

Tanmateix, molts consideren Ryan com un líder intel·lectual del Partit Republicà, i com un gran expert en temes de deute i dèficit. Per això la revelació que Ryan no té literalment ni idea de la crisi del deute que estem vivint és, com he dit, interessant, i no en el bon sentit de la paraula.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT