Publicitat
Publicitat

La socialdemocràcia en la cruïlla

Quan jo era jove, en els anys universitaris, socialdemòcrata era un insult. Per demostrar-ne la perversitat, dels socialdemòcrates en deien, amb una ganyota de menyspreu, que eren els gestors del capitalisme. No pas una alternativa al sistema, sinó una part del sistema, que el gestionava des de dins. Em sembla una molt bona definició. Però hi sobrava el mensypreu: gràcies a això, el full de serveis de la socialdemocràcia a la causa del benestar dels ciutadans i especialment dels treballadors és extraordinari, molt més ric i més sòlid que el que poden presentar aquells que ho criticaven. Per entendre'ns, els treballadors vivien infinitament més bé a l'Alemanya o a la Suècia socialdemòcrata que a l'Alemanya o a la Rússia comunista.

Exercint de gestora del capitalisme, la socialdemocràcia és una de les mares -al costat sobretot de la democràcia cristiana- de l'estat del benestar. Jugant dins del sistema, n'ha tret molt i molt bo. Certament, com tothom, té coses discutibles. No estava clar -ja s'ha vist- que el seu model de gestió ens el poguéssim pagar, a la llarga. I és possible que la seva confiança en l'estat hagi provocat problemes profunds de cultura política: desgast de la responsabilitat individual, manca de compromís social amb el bé comú, cessió a l'administració del monopoli sobre l'interès general. Tot això es podia discutir i jo ho discutiria. Però el seu balanç històric és prou bo.

Ara, no obstant, ha arribat una crisi important del sistema i això ha provocat la desorientació de la socialdemocràcia, que se sent tibada a la vegada cap a direccions contradictòries i incompatibles entre elles. Ras i curt, hi ha una part de l'ànima socialdemòcrata que continua creient que el seu èxit ha estat ser una gestora del sistema des de dins i una altra part que, davant de la crisi del sistema, creu que es trobaria més còmoda fora, sortint del sistema, esdevenint alternativa. La socialdemocràcia europea dubta si el seu lloc és a les cancelleries de govern o a les manifestacions d' indignats . Totes dues coses alhora no es poden fer. El seu ADN és de govern o d'oposició des de dins. Hi ha una temptació estètica i èpica que l'empeny cap a les acampades. I aquesta doble pulsió desorientadora forma part de la seva crisi.

Una primera temptació de la socialdemocràcia va ser dir que la crisi del sistema no anava amb ells. Que era cosa dels altres, de la dreta, dels liberals ( neoliberal va passar a ser un insult, com ho havia estat socialdemòcrata ). No funciona. El sistema que ha entrat en crisi és també fill de la socialdemocràcia. La crisi no l'han provocada uns governs de dreta, sinó que posa en qüestió tot un model que s'ha anat bastint al llarg de dècades amb tanta responsabilitat dels uns com dels altres, de la dreta democràtica i de la socialdemocràcia. Si els meus companys d'universitat tenien raó, i en tenien, la socialdemocràcia ha estat a dins del sistema. Ha estat una concepció de la gestió del sistema, no pas la seva negació.

Quan s'han plantejat, a més, els receptaris per anar sortint de la crisi, no ha existit un receptari específic i diferenciat de la socialdemocàcia. Hi ha un sistema de sortides de la crisi de caràcter reformista: hi participen liberals i socialdemòcrates, potser no fent exactament el mateix, però fent coses molt semblants, diferenciades només per matisos. Importants, però matisos. Si hem de sortir de la crisi sense sortir del sistema, no hi ha un nombre infinit de possibilitats. La socialdemocràcia juga en un terreny molt semblant als liberals o als conservadors. I en la mesura que una part de la crisi és que hem gastat més del que teníem (i que els estats han gastat més del que tenien), les especificitats socialdemòcrates en el receptari reformista cotitzen més aviat a la baixa.

Només podem sortir de la crisi amb receptaris reformistes, des de dins? Alguns ens plantegen que no, que és possible sortir-ne també amb receptaris rupturistes, radicals, sortint fora del sistema. Potser sí. O potser no. Algunes coses d'aquests receptaris han estat provades al llarg de la història amb resultats catastròfics. D'altres són inèdites. Però en qualsevol cas són una alternativa global al sistema. No una manera de gestionar-lo. I, per tant, en els espais de la indignació , la socialdemocràcia no té tampoc gaire prestigi. Socialdemòcrata és encara un insult. I si la socialdemocràcia deriva cap aquí, ¿se'n podrà continuar dient socialdemocràcia? ¿O serà ja una altra cosa?

La cruïlla de la socialdemocràcia és aquesta. Se sent tibada en dues direccions contradictòries. Una és la que marca la seva tradició: cap als espais de govern des de dins, governant o ajudant qui governa. L'altra és la que té de vegades una més gran atracció estètica: l'espai de l'alternativa, la indignació , l'anar a fora del sistema a buscar les solucions. No està en la seva tradició. I a més, en cap dels dos espais la socialdemocràcia seria hegemònica. En el de la gestió des de dins, els temps són més aviat proclius a un receptari liberalitzador. En l'alternativa des de fora, la socialdemocràcia és percebuda com una part del sistema que es vol substituir. Quan parlem de les crisis socialistes, també a casa nostra, potser això no és tot ni el més important, però també hi és.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT