Publicitat
Publicitat

Tovallons negres

Nosaltres, els talibans

El fet que Gerard Quintana, que és un cantant en llengua catalana, hagi explicat a El convidat que enraona en espanyol amb els fills és la prova més fefaent que a Catalunya, en qüestions lingüístiques, tothom fa el que vol. Ho trobo saludable, de la mateixa manera que trobaria saludable que, posem pel cas, la Mayte Martín, que és cantant en llengua castellana, parlés en català amb els fills.

Diu en Quintana que la mare dels nens, tot i que és catalana, enraona en espanyol amb els nens, i ell fa el mateix. Res a dir. Jo conec un matrimoni, catalans de soca-rel tots dos, que es parlen en espanyol. Això sí, amb un accent tan megacatalà com el d'en Quintana quan canta Tu sexo (no se'l perdin!). I es parlen en espanyol perquè es van conèixer parlant en espanyol. I es van conèixer parlant en espanyol perquè eren en una botiga. I ells, a les botigues, parlen en espanyol.

El que sí que em resulta curiós és la frase d'en Quintana per explicar la disglòssia. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo". O sigui: si ell volgués parlar en català amb la gent que estima l'estaria "imposant". I seria un talibà. Però ¿és una talibana la seva companya, que sí que parla la seva llengua amb els nens? Naturalment que no. Perquè transmetre la llengua castellana als fills és un acte normal i natural com respirar. El que no és un acte normal i natural com respirar és transmetre'ls la llengua catalana. Les paraules del cantant són molt reveladores alhora que molt respectables. Em fan pensar -en un altre sentit- en un portaveu de la plataforma Basta Ya que va dir en una roda de premsa que no parlaria mai el basc perquè era la llengua dels etarres. I ho deia en espanyol, que, si ens posem així, va ser la de Franco.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT