LA MALETA DE XAVIER BOSCH

Quan tocaven les quatre

Posem que la bossa de patates de la màquina val cinquanta cèntims i tu només tens un euro. El tires pel forat, t’assegures del número que correspon a les patates perfumades de ceba, prems els dos dígits perquè baixin les xips i, al mateix moment, sents que cau la bossa i el canvi. Tu què agafes primer?

Un germà, el Fabio, va dir: “Jo agafo els diners abans que res, per comprovar que el canvi estigui bé”. L’altre germà, l’Enzo, va dir que treia primer la bossa per cerciorar-se que eren les patates que havia demanat. El Fabio i l’Enzo no s’assemblaven gairebé en res. Només en una cosa anaven a l’hora: eren molt competitius. Qui feia més tocs de pilota sense que caigués a terra. Qui es posava més galetes senceres a la boca. Qui pixava més lluny. Qui nedava més ràpid en crol. I en braça. I d’esquena -de papallona mai no en van saber-. Qui feia botar millor la pedra al riu. Qui pelava més ràpid una taronja. Qui perdia abans la virginitat. Qui aconseguia tirar-se’n una de més gran. Menys amb les notes escolars, on cadascú feia el que podia, el Fabio i l’Enzo havien convertit la vida en joc. En una ocasió van reptar-se a una cursa en autoestop. Havien de sortir del peu de la Fontana di Trevi de Roma i veure qui arribava abans a la plaça de Sant Marc de Venècia. També a l’hora d’establir les normes de la competició cadascú va posar una condició. L’Enzo va imposar que només podien circular en cotxes particulars de desconeguts. No s’hi valia agafar cap mena de transport públic ni tampoc fer-se portar amb el vehicle d’algun amic. El Fabio, sempre pendent dels diners, va dir que ho havien de fer sense pagar res a ningú i, a tot estirar, amb quaranta euros a la butxaca per comprar algun refresc i una piadina. A les vuit del matí, el Fabio i l’Enzo van abraçar-se, van sincronitzar els rellotges -com havien vist a Rufufú, la pel·lícula que més feia riure l’avi- i es van disposar a arrencar la seva cursa. Més de cinc-cents quilòmetres, a dit.

D’entrada, el Fabio va estar de sort. Va trobar un camió de derivats càrnics que el va dur, directament, fins a Bolonya. En canvi, a l’Enzo li va costar molt més travessar els Apenins. El camí se li va fer llarg amb aturades a Arezzo i un segon canvi de cotxe a Florència, abans de trobar-se palplantat a l’autopista de circumval·lació de Ferrara. Després d’una estona en què els camions passaven a tot estrop pel seu costat, va fabricar-se un rètol. Hi va escriure “Venècia”, en majúscules. A sota, hi va posar “Emergència”. El tercer cotxe es va aturar. Li va dir “Pugi” sense preguntar, va posar una sirena a sobre l’Alfa Romeo i, a cent vuitanta per hora, la conductora el va dur fins al Tronchetto, a tocar de l’estació. L’Enzo va córrer pels carrerons, va apartar turistes, va pujar i baixar graons a tota pastilla seguint les fletxes. Primer cap a Rialto i, passat el pont, cap a Sant Marc. Hi va arribar quan tocaven les quatre. La meta era asseure’s al Caffè Florian, demanar un ristretto i tenir-lo a taula. El Fabio va treure el nas quan el cafè de l’Enzo ja era fred. “¿Has fet trampes?”, li va preguntar. “¿Tu n’hauries fet?”, li va respondre.

Més continguts de