Publicitat
Publicitat

A les tres en punt

Reunió de feina a París, a les tres. Assistents: un suís, dos francesos, un alemany i jo. Falta poc per a les tres, i tots som a lloc. La reunió es desenvolupa de manera ordenada. I acaba amb una acta escrita dels resultats de la reunió. Tot normal. Ara intentin vostès dur a terme una reunió d'aquesta guisa a casa nostra. No recordo la darrera vegada que, aquí, he començat una reunió puntualment. I aquest és un exemple palmari d'actituds que afecten directament la productivitat.

Fa anys que segueixo els articles del senyor Paul Krugman al New York Times -alguns dels quals publica l'ARA-. El senyor Krugman és un economista important -és premi Nobel-. Però, com gairebé tots els economistes, està fascinat per la macroeconomia i menysvalora els aspectes microeconòmics, tan lligats al comportament individual. I és que, quan es parla d'afers econòmics de detall, quotidians, d'empresa, succeeix com quan es parla d'afers bèl·lics, que et trobes amb dos tipus de militars: els que han fet la guerra i els que no. Les solucions que proposa el senyor Krugman per als problemes de l'euro segurament són molt rumiades, però es caracteritzen per considerar únicament eines macroeconòmiques i, en conseqüència, projecten sobre Europa solucions que prenen com a referent la realitat governamental nord-americana. És lògic que, des d'aquesta perspectiva, no entengui la colossal batalla conceptual i metodològica que està tenint lloc a Europa actualment. No entén la posició dels països nord-europeus.

Fa poc, en un dels seus articles, el senyor Krugman feia un paral·lelisme entre l'estat de Florida i Espanya. El resum era que a Florida no li succeïa el que li estava passant a Espanya perquè, simplement, Florida estava integrada als Estats Units amb un govern federal i amb una Reserva Federal que, de manera automàtica, gairebé d'ofici, actuaven per solucionar aquests problemes. El tema no té sentit. No perquè el que deia no fos cert per a Florida. Simplement, el senyor Krugman l'erra perquè Espanya no és a Europa el que Florida és als Estats Units. I no em refereixo a la integració política o econòmica únicament, sinó cultural i de comportament social i microeconòmic.

Als Estats Units, els diferents nivells d'administració assumeixen la recaptació d'impostos segons les seves necessitats (impostos federals, estatals i municipals). Cap administració gasta en excés esperant que una altra li tapi els forats. El pervertit concepte de solidaritat interterritorial als Estats Units no existeix. Per tant, tampoc existeixen pobles de cinc-cents habitants que hagin muntat una escola. Com tampoc hi ha una xarxa institucional de notaris, registradors i funcionaris que es dediquin a fer-te perdre el temps i els diners, i que a l'agost, a sobre, t'ho paralitzen tot. Ni tampoc a Florida, ni a cap estat, s'accepta que els processos judicials triguin anys i anys. Al sud dels Estats Units ningú compta a millorar el seu "estat del benestar" amb els diners de l'altre. Aquí sí. Als sud dels Estats Units no es practica l'arbitrarietat modulada pels favors. Aquí sí. I sense posar-nos d'acord en com corregir aquests comportaments bàsics, vessar diners d'un indret a l'altre d'Europa és com tirar-los per un forat negre. Tot això és el que es pretén solucionar ara, de pressa i corrents, perquè l'euro no s'enfonsi. No estem davant d'un problema merament macroeconòmic.

El que s'està iniciant a Europa és l'enorme i difícil tasca que -aquí de manera pacífica, allà de manera violenta- va tenir lloc als Estats Units ara fa cent-cinquanta anys mitjançant una guerra civil -quan el nord i el sud van començar a adoptar mètodes i comportaments més comuns que fins a la data-. La qüestió que, esperonada per la crisi, se'ns planteja a Europa és com ens ho fem per treballar i comportar-nos tots d'una manera més homogènia i enraonada. Com ens ho hem de fer perquè tothom assumeixi que s'ha de gaudir d'un nivell de vida en proporció al que es produeix, sense demanar injustes igualacions socials al del costat. Que tothom aprengui una cosa que als Estats Units qualsevol té assumit d'ençà de la seva fundació: que cadascú aguanti el mort, que els actes tenen conseqüències i que, per mor d'una còmoda solidaritat, ningú ha d'esperar que els altres arreglin les trencadisses que un mateix ha provocat per l'acció lliure, conscient i voluntària. Les solucions que propugna el senyor Krugman tindran a Europa la mateixa efectivitat que ara tenen sobre els Estats Units el dia que les reunions a Barcelona comencin a les tres en punt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT