Publicitat
Publicitat

Un vestit a mida / Amputar-li dos dits

Un vestit a mida

"No culpable no vol dir que sigui innocent, sinó que no hi ha suficients proves". Santiago Vidal, el magistrat de l'Audiència de Barcelona, ho deia ahir a El matí de Catalunya Ràdio arran del sorprenent veredicte del jurat que, per 5 a 4, ha absolt Francisco Camps. Totes les converses telefòniques enregistrades que durant dies hem sentit al Telenotícies sembla, ara, que les haguem somiades. Com que no hi ha factures, José Tomás ha quedat al capdavall com un sastre fantasiós que no sabia per a qui treballava però que, oh sorpresa, clavava les costures, les cises i les talles. No s'ha pogut demostrar que comprar vestits a un polític de pes i, després, aconseguir concessions i contractes tingui una relació causa-efecte. En absolut. Mai no gosaríem ser tan mal pensats. El binomi concessió-màfia és una entelèquia teòrica. Tots sabem que la corrupció no existeix i que és, tan sols, un argument literari més perquè els lectors s'evadeixin en temps de crisi.

A mi, de sempre, fora de les pel·lícules americanes, això del jurat popular sempre m'ha grinyolat. Prou difícil que és fer justícia per als professionals que s'hi dediquen després d'anys d'oposicions, perquè arribin una desena de persones escollides del carrer i que et diguin, després d'escoltar un munt de coses que no entenen durant dies, si algú és culpable o innocent. Quina preparació tenen? Quins coneixements? Si es tracta de jutjar un polític, de quin peu calcen? A quin partit voten? Perquè, per exemple, en una comunitat autònoma on el president, imputat, treu una majoria absoluta a les urnes, vol dir que té el sentiment favorable de la majoria de la població i, per tant, si el jurat és representatiu de la societat, el més lògic és que, també, la majoria dels membres que l'integren simpatitzin amb aquell candidat. Quina pudor.

Amputar-li dos dits

Pepe va jugar al Camp Nou i, defensivament, va fer un bon partit. Amb la fredor d'un psicòpata, va ser aliè a la pressió ambiental i es va centrar a fer bé la seva feina, que no devia ser gens fàcil. A l'hora de tallar, de posar el peu en l'un contra un i de guanyar la partida als davanters és de les millors nits que se li recorden. Li va sobrar tota la comèdia que el va tornar a allunyar dels principis de l'esportivitat. Que Pepe jugués bé o malament, però, és irrellevant. El problema és que va jugar. És una vergonya per al futbol espanyol que la seva trepitjada a la mà de Messi hagi acabat sense sanció. Per molt menys, en altres ocasions, el jutge únic del Comitè de Competició ha actuat d'ofici per una acció greu que no havia vist l'àrbitre. L'últim cas? El dit a l'ull de Mourinho i la garrotada posterior de Vilanova. Si una salvatjada com la de Pepe queda sense sanció, ¿quin exemple estem donant als nens i als joves esportistes que han vist cent vegades la imatge en una setmana? El problema, en el fons, no és que Alfredo Flórez fos soci del Madrid, ni que tingui 85 anys, ni que sigui un jutge únic que decideix segons la gratera del dia. La gravetat no és, ni tan sols, que comentés que hauria actuat d'ofici si a Messi li haguessin hagut d'amputar dos dits per la trepitjada. El més sorprenent és que la Federació i la Lliga de Futbol Professional, que mouen tants milions, tants interessos i s'hi juguen tots tant, permetin que la justícia esportiva recaigui sobre aquest sol home que ja fa dies que fa catúfols. La culpa és, doncs, dels clubs que ho permeten i no canvien el sistema. Ara que me n'adono… Si a l'article de sobre resulta que no confio en els jurats populars i en el de sota no m'agraden els jutges únics, em fa l'efecte que tinc un problema. O el té la justícia? En diuen desprestigi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT