29/9: Contra l’ombra del Sis d’Octubre

DES QUE VA COMENÇAR el procés sobiranista, i potser fins i tot des d’abans, per a alguns de nosaltres ha estat sempre molt present l’ombra del Sis d’Octubre. L’obsessió era que això que estàvem a punt de començar o que s’intentava tirar endavant no fos una versió allargassada dels fets del 6 d’octubre del 1934. No tan sols perquè pensem que allò va ser un error -potser un error forçat, en termes tenístics- sinó sobretot perquè encarna el pitjor escenari per a un moviment polític: sortir al balcó, proclamar una cosa amb tot l’èmfasi del món, i que ningú no s’ho cregui, no passi res o t’ho tombin en vint minuts. En tot aquest temps s’han fet coses bones i menys bones, s’han comès errors i s’han tingut grans encerts, però sempre s’ha evitat caure en un Sis d’Octubre, tot i que en ocasions alguns semblaven demanar-lo. Si es fa un pas, si es proclama una cosa, és perquè darrere del pas i de la proclamació hi ha unes possibilitats raonables, perquè es poden implementar sobre la realitat, perquè tindran un efecte i seran reconeguts pels altres. Per a alguns, això és bàsic, essencial. Tinc la certesa que ho era per al president Mas. Estic convençut que ho és també per al president Puigdemont. Hi confio i ho agraeixo.