7/10: Equidistants

FINS FA UNS DIES, en el procés català, algunes persones es proclamaven equidistants. Consideraven que hi havia errors a les dues bandes i demanaven a uns i altres que busquessin el diàleg i la negociació política. Diumenge, les càrregues policials van fer decantar -en una direcció o altra- molts equidistants. I la suma dels discursos públics del rei i de Puigdemont ha canviat el concepte mateix d’equidistància. Dir avui que davant del conflicte català cal negociació, mediació o diàleg ha deixat de ser una afirmació equidistant: hi ha una part que accepta i promou aquesta via i una part que la nega. Per tant, dir avui que vols diàleg és criticar el govern espanyol. Buscar una mediació és contradir Rajoy i el rei. Parlar de negociar és vist per l’Estat com una agressió. Si no s’han mogut de lloc, si encara proclamen la necessitat de diàleg, els antics equidistants han deixat de ser-ho. Perquè el marc s’ha mogut. Perquè uns volen dialogar i uns altres no. I dialogar vol dir, primer, parar l’escalada per les dues bandes. Seure en una taula a escoltar l’altre. I no renunciar cap de les dues parts a les seves idees i als seus objectius, la independència per als uns, la unitat d’Espanya per als altres. Trobar la manera civilitzada de parlar-ne.