6/10: L’estat del malestar

ELS RESULTATS del plebiscit colombià han posat sobre la taula l’ús del referèndum com a mètode. Alguns vénen a dir que no s’ha de deixar que la gent decideixi en les coses serioses. Això és difícil d’argumentar. Altres pensen que el format no funciona en decisions massa emocionals: el perdó en un lloc on la sang encara és calenta. En qualsevol cas, els governs s’adonen que hi ha una demanda de decidir, entre la gent, a la qual s’ha de donar alguna resposta. A Colòmbia i també a la Gran Bretanya, Itàlia o el Canadà. O a dins mateix dels partits. Quan Espanya vol castigar absurdament un president català per haver posat les urnes i nega tota possibilitat de fer un referèndum, amagant-se rere els jutges, va contra corrent. En comptes de canalitzar un desig, hi posa un dic. I el dic mai no evita la força de l’aigua. Alguns referèndums han tingut resultats sorprenents, antioficialistes, com a Colòmbia i a la Gran Bretanya. Potser perquè hi ha també un estat de malestar que s’expressa votant a la contra quan se li deixa una escletxa. També és imprudent ignorar i no canalitzar aquest estat del malestar. (Una pregunta: ¿en un referèndum a Catalunya, aquest estat del malestar s’expressaria contra l’oficialisme català o contra l’espanyol?)