1/6: La final de la Champions de “la gran lletjor”

Busco en la premsa esportiva literària europea algunes postcròniques de la final de la Champions d’enguany. Un comentari al Corriere della Sera parla del partit com de “La grande bruttezza” -la gran lletjor- fent un joc de paraules amb La grande bellezza, la pel·lícula de Sorrentino. En general els comentaris van en aquesta direcció. Un partit pla, on els dos equips jugaven igual -el cholisme perd la final, però exporta el model-, especulatiu, sense brillantor individual, amb una duresa que fa estrany que acabessin onze contra onze... Un joc primitiu, elemental.

Hi ha qui, malgrat tot, fa l’elogi d’aquest joc. El futbol, diuen, també és això. També és pit i collons... Però hi troben a faltar bellesa, novetat. El qui guanya ho fa sense agradar. El retorn del futbol inventat a Itàlia fa molts anys gràcies al qual els petits podien tenir alguna oportunitat de victòria davant dels grans. Llegit això per algú que -com jo- volia que fos a la final un equip que no hi era, és un magre consol. Llegit per algú que anava amb qui la va guanyar, tot això són mandangues: l’important és que van guanyar. I tenen raó: ha guanyat la Champions la concepció del futbol per a la qual l’única cosa que importa és guanyar.