2/9: Ja n’hi ha prou

Aquest diumenge al matí, al col·legi on era, hi havia força gent ja abans d’obrir. Però quan van començar a fer-se públiques, a mig matí, les imatges de les càrregues policials, va arribar una veritable allau de persones. És curiós, perquè figura que haurien d’haver estat imatges dissuasòries, atemoridores. I van mobilitzar gent que s’havia llevat sense la intenció d’anar a votar. Arribava amb tots un clam, que no estava escrit en cap papereta i estava escrit en totes: ja n’hi ha prou. Era un clam transversal, en la ideologia, la generació o la classe social. També en la llengua: se sentia també molt castellà a les cues. Era un clam que naixia de la força mobilitzadora de la humiliació. Persones que se sentien humiliades per aquesta barreja de brutalitat colonial en l’acció i de cinisme mentider en la legitimació. Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre. Segur que no tots volien el mateix. Però sabien què no volien: allò que havien vist. Tot allò que s’encarnava en aquelles imatges que els produïen dolor i vergonya i en aquelles paraules que sonaven a condecoració. Certament, no era un clam unànime: l’extrema dreta exultava i alguns callaven. Però aquest ja n’hi ha prou es va instal·lar en la societat catalana. I no se’n va.