4/6: “No volem McDonald’s al barri!”

Últimament, hi ha un ressorgiment d’un llenguatge que sembla tret dels diàlegs d’un western, en què, en primera persona del plural, es diu que cal fer fora de la ciutat una determinada persona (“aquí no hi ha lloc per a tu, foraster”) o es proclama el rebuig a un restaurant popular, a un supermercat o a un equipament. No dubto que darrere d’alguns d’aquests lemes hi ha arguments. Però la forma els mata. I en la forma, el pitjor és aquesta primera persona del plural. “No volem McDonald’s al barri!” Qui som, els qui no els volem? Tots? Uns quants? I si són uns quants, quants i quins? Les frases adopten un plural majestàtic: aquest nosaltres som els qui tenim raó, els qui tenim dret a dir què és bo i què és dolent. Si baixessin del plural majestàtic a una primera persona del plural explícita, si no fessin veure que parlen en nom de tots sinó que ens diguessin el que pensen uns quants, ens diguessin qui són i ho argumentessin, em semblaria acceptable. Certes coses serien, al meu parer, intents surrealistes d’envair la llibertat de la gent, de dir-li què pot menjar i què no, on pot viure i on no. Però, com a opinions, s’hi valdria. El que no s’hi val és fer veure que parles en nom de la gent sense haver preguntat a la gent.