8/9: Perdut a la superilla
VAIG TOPAR amb la superilla del Poblenou de Barcelona per sorpresa. Per això li vaig preguntar a l’amable senyora que n’informava si és que havien tallat el carrer per rodar-hi una pel·lícula: un d’aquells films de catàstrofe postnuclear en què es veuen les grans avingudes buides, sense ni una ànima, mentre voleien unes bosses de plàstic. No ho vaig acabar d’entendre. Sembla clar que la superilla està pensada per perjudicar algú, els ciutadans que condueixen, però no sé a qui beneficia ni com. Potser es tracta d’això. La primera impressió és que neix com un extravagant experiment de laboratori, fruit d’un empatx d’ideologia: la que creu que per millorar la vida d’algú és condició imprescindible empitjorar la vida d’algú altre, en una operació de suma zero. El contrari de les ideologies que pensen que el progrés permet operacions en les quals es millori la vida de tothom. Si fem el pastís més gros, tots els talls podran ser més grossos. Si el pastís és sempre igual o s’encongeix, el que mengen els uns ho han de deixar de menjar uns altres. És una impressió provisional. Concedim a la superilla el benefici del dubte: les illes de vianants als centres històrics també van fer arrufar el nas i al final tothom hi ha guanyat. A veure.
