El virolament de la Síria

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn un recent estudi el comte Sforza [...] diu que a Síria “les divisions en grups nacionals prenen sempre la forma religiosa; per a aqueixes races mig semítiques el lligam religiós és el principi mateix de tota llei social [...]”. Començant pels cristians: hi ha els Maronites (230.000?) que per bella estona vacil·laren entre el Vaticà i el Fanar, finalment addictes a Roma, per bé que molt influïts de l’ortodòxia grega; els grecs ortodoxos (80.000?); els grecs uniates (46.000?), que no semblen prou llatins al Vaticà; els Jacobites, que sostenen que Jesús no tingué sinó naturalesa divina (uns 20.000?); els Caldeus (10.000?), per als quals Jesús no tingué sinó naturalesa humana; els Siriacs, que empren no pas l’àrab, com els Maronites, sinó la llengua que degué parlar Jesús; i curiosament, 9.000 protestants, que, segons el comte Sforza, procedeixen en part de les aules de la Universitat nord-americana de Beirut, però que són, en llur major nombre, emigrats que conqueriren llur benestança als Estats Units i s’hi afiliaren a una confessió protestant i l’amaren per ço com simbolitzava llur ascensió social. Entre els musulmans, al costat d’1.100.000 sunnites hi ha 160.000 xiïtes, aquesta mena de romàntics “legitimistes” d’Alí que, amb escàndol dels sunnites, els esvaeix la figura del Profeta. Però això no és res. Caldria encara esmentar molts d’altres grups, dels quals, per no abusar, recordaré només els Ansariés, que adoren encara els déus solars, els Ismailiés, que descendeixen dels famosos haixixins (d’on ve la paraula assassins); els drusos (50.000?), dels quals ha recontat coses tan apassionants Seabrook en les seves Aventures d’Aràbia, influïts en llur misteriosa religió per l’Aràbia i l’Índia, etc., etc. [...] El comte Sforza troba que aquest virolament religiós exclou la possibilitat d’un nacionalisme. I sosté que la Síria, segons la seva vera vocació (afirmada en l’exportació de déus al món pagà, i en l’aviament dels tres grans monoteismes), ha de donar al món no pas una imitació epidèmica de moviments exòtics i exclusius, sinó una nova idea universal. [...]