Publicitat
Publicitat

Tenir visió per no aturar-nos

Fa uns quants mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar alguns dels petits estats del golf Pèrsic, puntejats de ciutats que han florit entre la platja i el desert. Aquests dies de trasbals europeu hi he pensat molts cops. Al cap i a la fi Europa enyora el temps en què era ella la que feia florir ciutats, la que condicionava l'avenç del món i imposava una cosmovisió venuda com a valor universal a tota la humanitat. Els països emergents del golf Pèrsic potser no aspiren a tant, però segur que s'han convertit en un dels pols d'atracció i desenvolupament més importants del planeta.

En una d'aquestes visites, el CEO d'una gran companyia industrial local em dugué a fer un tomb pels voltants d'una de les capitals de l'extrem oriental de la península Aràbiga. M'havia sentit parlar del moment que travessa Europa i tenia interès d'estar a soles amb mi una estona. Em recollí a l'hotel, em posà a dins del cotxe i començàrem a circular per una autopista urbana de quatre carrils per sentit. A banda i banda de l'autopista, en ple desert, hi creixien com bolets equipaments públics com museus, mesquites, escoles. També hi afloraven centres comercials i conjunts residencials. "Qui hi ve a viure, aquí?", vaig preguntar ingènuament. "Gent com jo", em digué somrient. "Sóc indi, i vaig venir a obrir-me camí on me'l podia obrir, després d'estudiar al Regne Unit. No m'hi retiraré, però és clar que la vida i els diners els he de fer aquí". "Compensa?" vaig tornar a preguntar. "I a vostès, els compensa estar aturats?" Vam continuar circulant força estona. Vam saltar de la ciutat residencial al centre de negocis, una reproducció del downtown de qualsevol nova ciutat xinesa: edificis altíssims, l'infal·lible edifici vela, hotels de categoria especial, seus corporatives i restaurants de luxe. "Aquí els espais públics són els halls dels hotels. És on es fan els negocis, on ens reunim per conversar. Sí, vostès els europeus són millors, més autèntics, fent ciutats; vaja, eren millors".

Es feia fosc. Els llums de la ciutat titil·laven i els edificis es reflectien tímidament sobre la badia. El meu amfitrió dirigí el BMW fins a l'extrem d'un moll i em convidà a baixar-ne. Vaig sentir el cop de calor a la cara i somrigué. "Ha vist la volta que hem fet? Hem sortit de l'hotel, a tocar de l'aeroport, i hem anat girant fins a arribar a aquest lloc. Hem construït la ciutat al voltant de l'aeroport. Aquí és on gent com vostè arribava fa anys per anar directament als pous petrolífers. Al costat dels pous hi ha les barraques dels treballadors i els edificis per a persones com vostè. Fa vint anys van decidir que calia fer créixer la capital, i per fer-ho calia convèncer persones com vostè que més que anar directament a veure als pous, que al cap i a la fi s'hi pot arribar amb un cop de cotxe o d'helicòpter, calia que es quedessin aquí. Vostès són una gran font de riquesa. Ho hem aconseguit. Què li sembla?"

El tel de la nit havia caigut del tot damunt de la ciutat. L'skyline feia goig emmarcat per la foscor, reflectit a l'aigua de la badia. Vaig pensar en els centenars de milers de treballadors, d'homes de negocis, en la quantitat d'energia i d'intel·ligència humana necessària per fer anar aquell miracle al mig del desert. Immediatament, però, em vaig desempallegar de la impressió: no hi havia miracle. Hi havia hagut una visió. Algú amb nom i cognoms havia decidit trencar la deriva de molts anys, la que deia que no calia invertir en segons què, perquè ningú no voldria viure entre el desert i la platja, perquè ningú no s'hi voldria quedar a passar uns dies. El petroli i l'aeroport condicionaren el naixement d'una ciutat a partir del no-res. "Què vol que li digui -em va dir aquell indi amb un somriure sorneguer-. A vostès els falta la capacitat de fer realitat les visions. Estan aturats. Llàstima". Em tustà l'espatlla i em convidà a pujar al cotxe per tornar a l'hotel.

Quan ens acomiadàrem, les seves paraules seguien ressonant al meu cervell. Hi havia alguna cosa que fallava. ¿El nostre problema és fer realitat les visions? No! El nostre problema és tenir la capacitat de generar una visió compartida per a les nostres societats, per als nostres països, per a les nostres ciutats. El gran perill per a Europa, i per tant per a Catalunya, és el de quedar empantanegats en la crisi i no comprendre que és l'oportunitat que necessitàvem per generar la nova visió. Tenim la identitat, la tradició, el coneixement, la llibertat, i tenim també els errors que hem comès i per culpa dels quals podem malbaratar el que ningú no té, l'única cosa que enyorava l'indi: l'autenticitat de la nova visió pendent de construir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT