Publicitat
Publicitat

L’hora del coratge

“Què estaria disposat jo a arriscar per defensar la llibertat?” Ara tots tenim l’oportunitat de preguntar-nos-ho

La veritat és que la meva intenció era escriure un article adreçat exclusivament als alcaldes que no deixaran utilitzar les instal·lacions municipals per a l’1-O. Pretenia cridar-los l’atenció sobre el paral·lelisme existent entre els alcaldes franquistes, que seguien les consignes del règim, i ells, que segueixen les del partit. Diguem que el que plana en comú sobre aquesta actitud és la por cap als que van fer possible que aquests alcaldes arribessin a ocupar el càrrec -sense el suport del partit als alcaldes actuals els hauria estat pràcticament impossible sortir elegits-. Però m’he adonat que seria injust projectar la crítica de manca de valor únicament sobre aquests alcaldes. Els darrers dies hem observat actituds poc encoratjadores, i que van més enllà dels càrrecs públics.

La idea d’aquest paral·lelisme entre l’actual situació i les creades sota el règim franquista ens la serveix en safata l’anunci d’Òmnium: una franja que tapa la boca d’una persona. Als més joves els recordaré que l’any 1977 el règim imperant, encara predemocràtic, va organitzar un consell de guerra contra la companyia de teatre Els Joglars per haver representat una peça considerada, aleshores, ofensiva per a l’exèrcit. Com a protesta es va fer popular un cartell molt similar al que ara ens mostra Òmnium, amb la diferència que la cara era una careta de teatre. Llavors es va voler fer callar uns actors. Avui es pretén fer-nos callar a tots.

No voldria, però, que aquest paral·lelisme que proposo ens confongués. No pretenc comparar el franquisme amb el règim actual. Fer-ho -parafrasejo Fouché referint-se a Napoleó- seria molt pitjor que un acte injust. Constituiria un error. El que pretenc és cridar l’atenció sobre la importància d’una població amb prou coratge per forçar modificacions en les accions de govern. Per població entenc tothom: vostès, jo, els independentistes, els que no ho són, els mitjans de comunicació, incloent-hi els periodistes que hi treballen, les institucions privades, etc. I per coratge no em refereixo al sentit innat que algú pugui demostrar amb una absència total o parcial de por. No senyor. Per coratge m’acullo a la definició que va fer el president Roosevelt: “Coratge no és l’absència de por, sinó el convenciment que hi ha coses més importants que la por”. Per tant, parteixo de la base que, de por, en tenim tots.

Els polítics de primera línia ja se l'han jugat. Ara és l’hora dels privats: vostè, jo, aquest diari, aquell d’allà...

Fins ara, la majoria de nosaltres, la gent del carrer, els mitjans d’informació, sovint hem defensat la llibertat des del divan de casa. De la llibertat bàsica ja en gaudíem i es tractava de matisar gradacions, o de parlar de les mancances dels altres, sovint llunyans. No ho dic de manera simplement pejorativa, que també, sinó que hauran de reconèixer que la majoria de vostès mai s’havien fet la pregunta: “Què estaria disposat jo a arriscar per defensar la llibertat?” Doncs bé, ara tots tenim l’oportunitat de preguntar-nos-ho i, de passada, respondre’ns-ho. I descobriran que de la mera xerrameca als fets acostuma a haver-hi una distància prodigiosa. Informar i opinar sobre la manca de llibertat d’aquell règim o país, plànyer-se per la manca d’aquell o d’aquest dret nostre, resulta certament fàcil. Ara bé, decidir que cal actuar i jugar-se-la per aconseguir que la realitat canviï, això és una altra cosa. Fer una llista de prioritats i arribar a la conclusió que s’han de posar determinades actuacions i principis per sobre de la pròpia por resulta, certament, dur.

Els polítics de primera línia, els compromesos, ja han demostrat el seu coratge. Se l’han jugada i, alguns, paguen pena per aquest fet. Ara és l’hora dels privats: vostè, jo, aquest diari, aquell d’allà, aquesta empresa, aquella altra... Com sempre, insisteixo, no es tracta de defensar la independència de Catalunya -cadascú que voti el que li sembli, i santament farà-, sinó de defensar el dret a decidir el que volem. De considerar Catalunya un subjecte de dret i no només una comunitat autònoma que va néixer amb la Constitució -com pretenen alguns bípedes insensats del poder judicial.

Que el resultat de l’1-O sigui d’alguna utilitat passa per arriscar-se i mostrar el coratge necessari. Totes les multes i processos que ara puguin engegar el govern espanyol i la seva maquinària són un joc de nens comparat amb el que et podia passar sota el règim de Franco. Ara les generacions més joves comprendran, i algunes de més grans hauran d’assumir, el fet que Franco morís al llit. Perquè malgrat que érem molts els que corríem davant la policia, n’hi havia més que no hi corrien mai. I perquè malgrat que alguns mitjans eren clausurats, i determinats periodistes multats o empresonats, n’hi havia molts més que havien triat no jugar-se-la.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT