Túnel de Sant Gotard, L9 i corredor mediterrani
S’ha inaugurat oficialment el nou túnel de Sant Gotard, que unirà els cantons de Ticino i Uri, a Suïssa. I connectarà ràpidament el nord d’Itàlia amb el sud d’Alemanya. L’obra d’enginyeria és formidable. El túnel més llarg del món, amb 57 quilòmetres. Per a trens de mercaderia i de viatgers. Els treballs preparatoris van començar el 1996. S’ha trigat, doncs, vint anys. Sense soroll. A la suïssa. El país és petit i, pressupostàriament, s’havia d’allargar de manera enraonada. Treball de formiga. Referèndums, en el seu dia, per veure si la població hi estava d’acord; anàlisi de cost/benefici, ja que se substitueix el peatge d’autopista pel servei ferroviari de peatge, però es redueix temps i la contaminació als Alps. El cost: uns 10.000 milions d’euros. Una obra memorable d’enginyeria en obra pública.
Fa anys, quan havia d’anar a Londres setmanalment, havia d’agafar el metro de la Piccadilly Line. Una hora i quart. El dia que van inaugurar el Heathrow Express se’m va obrir el cel: tretze minuts fins a Paddington i deu de metro per arribar a l’oficina. Se m’havia reduït el temps de trajecte en dos terços. També recordo Estocolm. Per arribar a la ciutat des de l’aeroport d’Arlanda el recorregut en autobús era un calvari. Però, un dia, van inaugurar l’Arlanda Express: vint minuts. Els governs útils, per connectar els aeroports importants amb la ciutat, construeixen trens directes.
Per això sempre he rebutjat -ja des de l’anunci- la construcció d’un metro que anés a l’aeroport. Pel simple fet que no era gens necessari. Ja fa més de trenta-cinc anys que existeix una via de tren, en servei, que connecta directament l’aeroport amb Sants. Allò que altres ciutats han dut a terme al llarg dels anys (passar del metro al tren) nosaltres ho hem fet a la inversa: teníem tren amb pobre servei i, per arreglar-ho, hem construït un metro. Un metro que, ara, ves per on, descobrim que no el fa servir gairebé ningú. Les raons són òbvies. La ciutat és molt a prop, per la qual cosa l’autobús és perfecte: directe i et deixa a plaça Catalunya; el taxi no és car: 30 euros aproximadament, i el tren que ja he esmentat.
Ara es preguntaran: per què aquest columnista ha començat parlant del túnel més llarg del món? ¿Un túnel ferroviari de dos sentits que, vet aquí, constitueix una obra tan transcendental que la inauguren el president federal de Suïssa (Schneider-Ammann), el president Hollande, la cancellera Merkel i el primer ministre italià, Renzi? Doncs perquè, si ho recorden, els he dit que l’obra ha costat 10.000 milions d’euros, mentre que la L9, que inútilment arriba a l’aeroport, costarà (segons les darreres estimacions, que no són les últimes), agafin-se, la bonica quantitat de 16.600 milions. Tota la línia, és cert, no només el tram de l’aeroport. Però és igual: com poden veure, estem parlant d’un quantitat que supera el cost del túnel de Sant Gotard en més d’un 60%. I, ara, comparin el suc que es treu de cada inversió.
Per això, quan sento a parlar del famós corredor mediterrani, del dèficit fiscal amb Espanya, del fet que les autopistes siguin de franc, d’apujar impostos, de pagar l’aberració de L9... Tot barrejat, en una mena de còctel infernal, m’enerva l’organisme. Només un poble pobrament informat, de tradició tocatimbals i petardera, i, en conseqüència, lamentablement governat, pot obviar animalades del calibre de les que els he explicat més amunt.
Recordo haver-ho escrit fa anys, però hi insistiré perquè sembla que es tracta d’un secret que només jo conec. Per tenir una via com cal des de l’Ebre (o des de Tarragona, perquè potser des de Tortosa no surt a compte) fins a França, només cal construir deu quilòmetres cada any. Inicialment de Barcelona a la frontera: setze anys. Segona etapa: de Tarragona a Barcelona: deu anys més. Si haguéssim emprès l’obra quan vam començar a parlotejar del corredor mediterrani, ja aniríem per la segona etapa. Qui ho hauria de pagar? El que pagarà la inútil línia L9, i encara s’estalviaria diners! Mirin els suïssos: una mica cada dia. I decidir molt bé en què s’empren els recursos. Ah, i tot de peatge, esclar!
Algú pot pensar que no sóc partidari del famós corredor mediterrani. S’equivoca. Perquè, segons el gran secret que acabo de desvelar-los, l’esmentat corredor ja estaria fet a la meitat. I perquè no s’ha de condicionar mai la solució d’allò que necessites als interessos dels altres -aquesta mena de solidaritat de Carnestoltes amb què ho empastifem tot-. I perquè, com m’assenyala l’amiga Gemma, que viu a Flandes, en neerlandès diuen: “ Verbeter de wereld begin bij jezelf ”: “Si vols millorar el món, comença per tu mateix”.
