L’èxit de la suma entre Podem i IU facilitaria l’acostament del PSOE al PP

MadridEn política dos i dos no sempre fan quatre. Les coalicions electorals poden servir per guanyar eleccions o per optimitzar els resultats en algunes demarcacions. Però també poden espantar els votants més ideologitzats, els dels extrems. És el que va passar quan CDC i ERC van sumar forces amb independents a Junts pel Sí i el que sovint els havia passat als partits valencianistes. Podem i IU ultimen a hores d’ara la seva confluència (han d’acordar el repartiment de les llistes, els recursos i com s’organitzaran al Congrés) i es dóna per fet que la suma pot tenir l’efecte esperat: superar el PSOE i ocupar la segona posició. Això és, si més no, el que constatava l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) d’ahir si se suma l’estimació de vot de les dues formacions i es compara amb la del PSOE. Si això passa -per ara és més probable que ho faci en vots que en escons- pot provocar un terratrèmol al mapa polític espanyol, que des dels 80 havia consolidat dos grans partits, el PSOE i el PP, que s’alternaven en el poder amb el suport de minories nacionalistes quan els calia. Pot ser l’estocada al bipartidisme.

De fet, al 20-D la suma de Podem i IU ja va superar en vots el PSOE, però no ho hauria aconseguit en diputats. Els socialistes van aconseguir 90 escons amb 5,5 milions de vots, el 22%. Podem i les seves confluències 69 seients amb 5,2 milions, el 20,6%. Superaven els socialistes sumant els 900.000 vots d’IU (un 3,6%), traduïts en dos diputats. La suma hauria tingut un efecte aritmètic evident i li hauria donat escó en províncies mitjanes i petites. El PSOE n’hauria perdut dos i la suma Podem-IU n’hauria aconseguit 13 més el 20-D. Les diferències s’haurien escurçat (82 per a la unió, 88 per als de Pedro Sánchez) però el PSOE mantindria la condició de segona força en escons al Congrés.

Si la coalició funciona tindrà un efecte polític innegable. Hi ha motius, com ara l’efecte suma amb l’aplicació del mètode D’Hondt de repartiment de diputats en les demarcacions mitjanes i petites, que conviden els seus líders a l’optimisme. D’altres poden anar-los en contra, com perdre frescor perquè Podem ha deixat de ser una novetat. El politòleg del CSIC José Fernández-Albertos dóna per fet un “efecte aritmètic molt fort” i està convençut que la confluència aconseguirà crear un “corrent d’il·lusió” en l’espai de l’esquerra alternativa que permetrà recuperar el terreny perdut en aquests quatre mesos i anar més enllà: “De fet, a Podem aquestes confluències són les que més li van funcionar al País Valencià, Catalunya o Galícia, i en aquestes dues últimes també hi havia IU”, recorda. Considera “difícil” que la coalició atregui més vot socialista però aconsella estar atents a “l’efecte carro guanyador” i a una certa “reconciliació” amb els “enfadats” sensibles al desgast de la figura d’Iglesias. Posa, això sí, un però quan avisa que si l’artefacte és “només una UTE (unió temporal d’empreses) política” i la campanya és contradictòria i amb tensions entre els líders els votants ho poden acabar penalitzant.

L’esquerra radical

El consultor de comunicació Luis Arroyo, que ha col·laborat en diverses campanyes del PSOE, és més escèptic sobre les virtuts i l’impacte de la confluència i veu gairebé impossible que alteri el repartiment d’escons a l’esquerra. “Segur que Podem es quedarà una part del vot d’IU, en cap cas tot, perquè és molt identitari, però a Iglesias el perjudicarà perquè la confluència l’identificarà molt amb l’esquerra més radical”, pronostica. Així mateix, opina que Podem “perdrà l’aroma de nou” i deixa al PSOE “el relat” de la pinça que IU va protagonitzar als 90 contra els socialistes de bracet del PP i que ara ha repetit Iglesias no votant Sánchez.

Fernández-Albertos ho relativitza perquè, si bé admet que, en un principi, Podem fugia de les etiquetes de l’esquerra i la dreta i optava per presentar-se com “els de baix” (Íñigo Errejón encara ho reivindica però Iglesias ja no), ara ja està ubicat ideològicament. “S’han clarificat, sobretot a partir del seu no a Ciutadans, i això ha reduït l’hostilitat del votant tradicional d’IU a Podem”, raona. Un posicionament i un company de viatge que Arroyo està segur que poden posar en qüestió el suport que la formació lila va rebre el 20-D. Posa d’exemple “capes urbanes il·lustrades” que mai han sintonitzat amb IU i que “sí que ho havien fet amb els socialistes”, ara molt més reclosos a les zones rurals i en la franja de votants d’edat més avançada. Aquest fenomen és especialment acusat a Andalusia. A Catalunya, en canvi, el PSC es refugia a les zones urbanes, en concret als cinturons industrials, però també té un problema de renovació generacional del seu votant que explica, en part, la seva acusada pèrdua de suports en els últims anys.

Sánchez, sense crèdit intern

És un fet que Pedro Sánchez ha esgotat el crèdit intern. Tant ell com el seu equip admeten en privat que, després de quatre mesos intentant una aliança que s’ha manifestat com a impossible amb Podem i C’s, ara ja només els val ser primers per seguir al capdavant del partit. Susana Díaz, amb prou força per descalvalcar-lo, va ser ben clara als passadissos de l’últim comitè federal. La confluència entre Podem i IU afegeix una altra dificultat objectiva a aquesta empresa i complica encara més al PSOE fer un resultat acceptable el 26-J. La gran pregunta és què farà el PSOE si perd la condició de primer partit de l’esquerra, en aquest cas també de líder de l’oposició, i queda relegat a la tercera posició.

Fernández-Albertos gairebé dóna per fet que passarà i assenyala que “un cop digerit el resultat” haurà de triar “entre ser un element moderador del PP” o “apuntalar un govern d’esquerres de Podem”. És segur, fa notar, que molts dirigents es penediran d’haver rebutjat ara aquesta aliança liderada per Sánchez per més que els suports fossin precaris. A Ferraz no estan en aquest escenari (Sánchez no el gestionarà) però tampoc el descarten.

Arroyo assenyala que evitar aquesta tria “mortífera” farà que el PSOE “vagi al cos a cos amb Podem, no té altra sortida”. El cos a cos amb Podem i IU s’haurà de veure complementat amb una estratègia per no perdre vot centrista, ara que pactant amb C’s els socialistes han neutralitzat el seu discurs del 20-D segons el qual Albert Rivera era “una còpia en jove” de Rajoy. El consultor concedeix, com Fernández-Albertos, que si el PSOE es veu superat per l’esquerra el 26-J i no lidera l’oposició segurament es veurà “obligat a permetre que el PP governi”. Serem, de ple, en un nou paradigma polític.