Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Què va passar el 23-F?

Ja sabem que la memòria és selectiva, però la del 23-F és amnèsica. Per què deu ser?

Per entendre-ho cal retrocedir al 1980. Suárez havia guanyat els comicis l’any anterior, però vivia el pitjor moment polític. El president perdia la confiança del monarca, la UCD s’esmicolava i el PSOE feia una dura oposició amb deler de tocar poder, mentre la crisi econòmica i un pretès desgavell autonòmic creaven inquietud arreu. A la vegada, s’ordien trames colpistes i ETA assolia el rècord criminal amb 215 accions i 97 morts, tot exacerbant tensions al si dels cossos armats.

En aquest marc, Alfonso Armada, un general conservador i monàrquic, va reeixir a unir les diverses trames colpistes i polítiques contra Suárez sota la seva empara per presidir un govern d’unitat dels grans partits, militars i membres del món empresarial. Els promotors d’aquesta solució la van justificar fent un símil amb la França del 1958, quan un alçament militar partidari de l’Algèria francesa va exigir el retorn al poder de Charles de Gaulle amb poders excepcionals, de forma que Armada seria un “De Gaulle espanyol”. Per aconseguir-ho, el general va articular una via constitucional d’accés a la presidència, mitjançant una moció de censura, i una altra de “pseudoconstitucional”, que passava per crear un fet excepcional perquè els diputats l’investissin president.

I si Armada hagués estat investit president?

Però Suárez va frustrar la via constitucional d’Armada en dimitir de forma sobtada el 29 de gener del 1981 i designar un successor, Leopoldo Calvo-Sotelo. Aleshores el general va activar l’altra, que va passar per l’ocupació del Congrés el 23 de febrer per Antonio Tejero i la sortida dels tancs a València per ordre de Jaime Milans del Bosch. Però quan Armada va anar a les Corts a proposar-se com a president, Tejero s’hi va negar en veure que volia fer govern amb socialistes i comunistes i el projecte va fracassar. Quan el rei va comparèixer aquella nit per televisió i es va oposar al putsch, va reblar el clau. Aquestes són les coordenades del cop fallit, ben explicades en la tesi doctoral de Roberto Muñoz, que va expurgar el sumari del cas i el va contrastar amb les fonts disponibles: 23-F (2015).

Tanmateix, no s’ha meditat gens sobre què hauria passat si aquell dia Armada hagués estat investit president: el Congrés i el monarca l’haurien pogut revocar l’endemà fàcilment?, la democràcia no hauria quedat tutelada pels pretorians i la vida política hibernada? Possiblement manca interès a plantejar aquestes qüestions perquè el rei va veure amb bons ulls la via constitucional d’Armada, com també ho van fer figures d’UCD, del PSOE, d’AP i d’àmbits mediàtics i empresarials. Però després tots van callar com morts i el 23-F va quedar codificat com una “militarada” condemnada al fracàs d’antuvi i Armada com el gran dolent del film. Ja sabem que la memòria és selectiva, però la del 23-F és amnèsica. Per què deu ser?

Més continguts de