Els votants del PSOE i Podem s’entenen
L’electorat socialista només es veu proper al de Rivera en l’eix ideològic, però no en el model d’estat
BarcelonaLa investidura fallida del líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha fet entrar les negociacions per decidir qui serà el pròxim president espanyol en la fase final. El rellotge ja s’ha posat en marxa: després del primer intent, la Constitució estableix dos mesos de límit per investir un nou cap de l’executiu, de tal manera que si el dia 2 de maig no s’ha arribat a cap pacte que garanteixi una majoria dels vots del Congrés de Diputats en favor d’un candidat al càrrec, el 26 de juny la ciutadania tornarà a les urnes.
La complicada aritmètica que van deixar les eleccions del 20-D ha obert multitud d’escenaris i de pactes possibles. Això ha fet que el focus d’interès hagi anat basculant amb el temps. Si pocs dies després de les eleccions els cants de sirena de la gran coalició PP-PSOE eren predominants, el pacte entre el PSOE i C’s ha traslladat, almenys temporalment, la pressió a Podem i el PP, al qual alguns sectors comencen a demanar que retiri Mariano Rajoy com a candidat i faciliti l’acord.
La dificultat del pacte no només es deu a les múltiples combinacions que es poden arribar a formar, sinó que depèn en última instància de discrepàncies de fons en aspectes clau. L’emergència de Podem i Ciutadans com a competència electoral ha fet que tant el PP com el PSOE tinguin dilemes estratègics profunds, i és que, fa uns anys, renunciar a una part del programa hauria tingut menys cost per a aquests partits, ja que hi havia menys competència política. Fer-ho avui, per contra, podria ser interpretat com una renúncia que podria erosionar els dos principals partits de l’Estat.
El PP, el més a la dreta
L’anàlisi de com perceben els votants de cada partit la resta de formacions polítiques fa visible aquest dilema. Si fem cas a les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), el PP és vist, en termes ideològics, com el partit més llunyà a qualsevol electorat. De mitjana, els votants del PSOE, Podem i C’s ubiquen el PP més enllà del 8 en l’escala ideològica (0 és l’extrema esquerra i 10 és l’extrema dreta).
Per contra, la coincidència més elevada en termes ideològics és entre els votants del PSOE i de Podem, tot i que els votants socialistes veuen més proper el seu partit a la formació lila (només el veuen 1,7 punts més a l’esquerra) que els votants de Podem al PSOE (que veuen la formació de Pedro Sánchez 2,6 punts més a la dreta). De manera similar, els votants de C’s veuen prou proper el PSOE (tan sols l’ubiquen 1,6 punts més a l’esquerra), mentre que els mateixos votants socialistes situen C’s 2,1 punts més a la dreta. On sí que les diferències són insalvables és entre Podem i C’s: mentre que els votants de la formació de Pablo Iglesias veuen els liberals 4,5 punts més a la dreta del seu partit, els votants del partit d’Albert Rivera situen Podem 3,7 punts més a l’esquerra. Una diferència que ens permet explicar fàcilment per què Pedro Sánchez ha hagut de triar o bé entre Podem o C’s en el moment d’intentar teixir complicitats.
Malgrat que entre el PSOE i C’s hi pot haver certa afinitat ideològica, en la qüestió territorial les dades apunten cap a una altra direcció. De fet, en aquest aspecte, els votants de Ciutadans i del PP són els més pròxims: gairebé la meitat dels electors populars reduiria les competències o suprimiria les comunitats autònomes, un percentatge que, en el cas dels votants de la formació d’Albert Rivera, arriba fins al 41%. No és d’estranyar, per tant, que un dels principals punts de fricció entre el PSOE i C’s hagi sigut precisament la qüestió territorial. En aquest àmbit, són els votants del PSOE i de Podem els que estan més a prop, amb la diferència important que els votants socialistes estan molt menys d’acord a convocar un referèndum a Catalunya que no pas els de Podem.
La politologia ens diu que qualsevol pacte entre partits i la formació de coalicions comporta sempre un dilema entre cooperar i competir. En el cas espanyol, la cooperació passa per dues bandes, amb preferències antagòniques. Així, si fem cas a les qüestions ideològiques, el PSOE i C’s es podrien entendre (com també ho podrien fer, tanmateix, el PSOE i Podem); ara bé, si preval la qüestió territorial, els votants del PSOE i Podem, i els del PP i C’s, tenen més afinitats entre si.
D’aquesta manera, si ens atenim a la dinàmica de confrontació i negociacions que hi ha hagut des del 20-D, i si excloem el pacte entre el PSOE i C’s, sembla que de moment la competició hagi prevalgut sobre la cooperació.
Esperances en unes eleccions
Així doncs, el temps passa i la lògica competitiva va en augment. Si no hi ha un acord d’última hora, hauran de ser les urnes les que reubicaran a tothom. Amb l’esperança, de tots els partits, que el nou escenari els doni un pes negociador més elevat. Amb tot, però, les enquestes sobre uns hipotètics comicis no donen un escenari gaire diferent de l’actual, de manera que la política espanyola es pot trobar fàcilment a finals de juny altre cop amb la renovada tensió entre cooperar i competir. I amb la paciència dels ciutadans que, cada cop, s’anirà esgotant més.
