DELS CREADORS de “Mas no s’atrevirà a anticipar eleccions”, dels creadors de “Sense majoria absoluta de CiU el procés ha mort”, dels creadors de “CiU i ERC no s’entendran”, dels creadors de “No es posaran d’acord amb la data i la pregunta”, dels creadors de “Deixar que la gent voti divideix” i dels creadors de “La consulta no es convocarà” arriba ara “Els catalans no podran votar el 9-N, es frustraran i s’enfadaran amb Mas”. No vull dir que aquests polítics, profetes o fins i tot analistes de l’actualitat no l’encertin algun dia, a còpia d’anar-ho provant i no demanar ni disculpes cada cop que la realitat s’entossudeix a desmentir els seus desitjos (perdó, pronòstics). És cert que la frustració és un element seriós, determinant, perillós. De fet, som aquí per la frustració de l’Estatut, per la frustració de no negociar el pacte fiscal, per la frustració de no poder pactar el referèndum. El que passa és que és hipòcrita fingir alerta per la frustració si n’ets el creador. Un 91% dels ajuntaments donen suport a una consulta, un 70% dels enquestats pel CEO volen decidir el futur del país, hi ha majoria social mobilitzada, hi ha consens polític i parlamentari, hi ha un marc legal i el món observa la legitimitat de cada pas. Amb tot això sobre la taula, trobo agosarat predir que si la coacció de l’Estat impedís votar el 9-N, la majoria pro consulta perdria la confiança en els que els hi han convocat, en lloc de rebel·lar-se amb els frustradors. Ahir el govern espanyol responia a una proposta democràtica amb menyspreu, amenaces, força, cap alternativa, gens de diàleg, ni una sola oferta política, només la paret habitual. És cert que frustra parlar amb una paret, i tant. Fins que un dia hi obres una porta.
