Tothom sap que els únics que usen l’esport per fer política (en tot el Sistema Solar) són els catalans. Ai, que trapelles ells (i també elles)! I com que són molt murris (els catalans i les catalanes), dissimulen. Miri que podrien fer política amb les seves seleccions nacionals reconegudes, que en tenen de potents i variades com la de dards, ball esportiu o corfbol. Doncs no, ells aprofiten el Barça. Maderededéusenyor i tots els sants del martirologi!!! I sap què fan? Aprofiten els partits d’aquest equip per ensenyar banderes catalanes estranyes i per dir coses com que el club representa un país. Un país? Va, home, va!!! A qui volen enganyar? Per sort, als no nacionalistes aquesta maniobra mentidera no els distreu de la realitat. Tot no nacionalista que s’esgargamella amb els partits de la Selección Española cantant coses com “Yo soy español, español, español ”, cridant coses com “ Dios es español ” i posant banderes espanyoles al balcó, sap que els nacionalistes són els altres. Per descomptat. I també sap una altra cosa encara més important. Que en la seva causa només és possible la uniformitat. O sigui, de la mateixa manera que acusen l’entorn “catalanista” de no permetre la dissidència blaugrana, ells (i elles) no entenen (ni accepten) que algú decideixi fugir de l’esclat no nacionalista que ens cau a sobre cada quatre anys quan hem de patir un Mundial de futbol.
“Llavors -es pregunta ara vostè-, on és la diferència?” La va definir perfectament al seu dia Jaime Mayor Oreja: “ Yo no soy nacionalista español. Yo soy español ”. Doncs guaiti, la cosa és exactament això.
