Interpretar el món des de l’esperit

BarcelonaNo hi ha procés de transformació possible sense interpretació. No hi ha experiència espiritual possible sense interpretació. No hi ha energia vital sense interpretació. Perquè la interpretació és “comprensió en acció; és la immediatesa de la traducció”, tal com escriu al llibre Presencias reales (publicat per l’Editorial Destino) un dels intel·lectuals més destacats del nostre temps: George Steiner. Nascut a París el 1929, el seu origen jueu serà la base de la seva posterior consciència crítica i humanística, amb una obra que té com a eix central l’estudi literari i la defensa de les arts com el lloc de creació i llibertat a la recerca del transcendent. Per Steiner, l’intèrpret artístic és també el primer crític i teòric, i aquesta reflexió també la podem extrapolar a l’àmbit religiós, en què moltes vegades l’exclusivitat interpretativa dels textos sagrats ha quedat relegada només a determinats càrrecs, cosa que s’ha traspassat a l’àmbit de la cultura.

En contraposició a aquest elitisme, George Steiner ens diu: “Cada execució d’un text dramàtic o una peça musical és una crítica en el sentit més vital del terme: és un acte d’aguda resposta que fa sensible el sentit. El crític teatral per excel·lència és l’actor i el director que, amb l’actor i per mitjà d’ell, prova i realitza les potencialitats de significat en una obra. Ni la musicologia ni la crítica literària poden dir-nos tant com l’acció de significat que és l’execució... A diferència del crític literari o artístic i el jutge acadèmic, l’executant esmerça el seu propi ésser en el procés d’interpretació”.

Aquesta conversa íntima de l’intèrpret amb allò interpretat, també en la polifonia dels textos sagrats, se situa per sobre de teories intel·lectuals per posar en pràctica el que s’està rebent. Un procés que esdevé, tornant a Steiner, “un compromís amb el risc, una resposta que és, en el seu sentit radical, responsable...” “Una responsabilitat que respon”, conclou. Per això, tots els estudis del fenomen espiritual i religiós, totes les interpretacions de les Escriptures i altres recitacions revelades, tot comentari hermenèutic, han de provenir en primera instància d’aquesta experiència interpretativa.

El text que ens llegeix

El terme experiència és clau perquè situa la interpretació més enllà del que es jutja o es veu, ja que inclou la pràctica. És a dir, no s’amaga en un discurs teòric ni se’n queda al marge. Steiner, a la seva autobiografia Errata. Una vida a examen (editada per Proa), ens parla del “clàssic” (en art, literatura, música...) com una forma significativa que ens “llegeix” a nosaltres. Dins d’aquesta dimensió clàssica hem de situar els textos sagrats (de totes les tradicions espirituals), els quals, com en els clàssics de Steiner, ens llegeixen més que nosaltres a ells, ja que “cada vegada que l’abordem, el clàssic ens interrogarà”. “Desafiarà -continua- els nostres recursos de coneixement i intel·lecte, de ment i cos”. Amb els textos sagrats ens sorgiran les mateixes preguntes que ens planteja Steiner davant l’obra esdevinguda clàssica: “Ho has entès? T’ho has replantejat de debò? Estàs preparat per actuar a partir de les preguntes, a partir de les potencialitats de l’ésser transformat, enriquit, que he plantejat?”

A diferència del clàssic literari, però, els textos sagrats són molt més incisius, com reconeix el mateix Steiner: “Res alimenta un odi tan profund en les nostres consciències com la revelació, forçada en nosaltres, que ens quedem curts, que traïm ideals la validesa dels quals reconeixem plenament (encara que sigui de forma subliminal), que en realitat celebrem, però l’exigència de la qual sembla estar fora de l’abast de les nostres capacitats o voluntat. Res es converteix en una cosa tan insuportable com que ens recordin contínuament, eternament es diria, allò que hauríem de ser i que tan òbviament no som... Però encara poden sentir-se els antics preceptes de justícia total ara i aquí. En boques d’errants menyspreats, de loquaços vagabunds que Déu ha fet malalts sense cura de record i de futuritat”.

Tergiversar la paraula

Quan la psicoanalista Marie Balmary va conèixer el monjo Marc-François Lacan, germà de Jacques Lacan, es va endinsar en un món on la interpretació de l’experiència (cabdal en la psicoanàlisi) incloïa també l’àmbit religiós (“Nosaltres, els no religiosos, que procedim normalment de la ciència i de diversos medis i moviments ben allunyats de les Esglésies, entrem en aquells textos amb interès i respecte. Desconfiant dels seus traductors i comentaristes, confiem en la seva mateixa lletra, convençuts que diuen molt més sobre l’home que les teories científiques o les doctrines polítiques que abans havíem donat per bones”).

Aquelles primeres converses entre els dos personatges han quedat recollides en el seu llibre El monjo i la psicoanalista (publicat per Fragmenta), on Balmary comparteix els primers resultats d’un procés interpretatiu que l’han convertit en una hermeneuta agosarada dels relats sagrats amb molta difusió, en especial a França. Tot el llibre és una invitació a iniciar el procés de prendre consciència de la nostra capacitat interpretativa, sense presses ni prejudicis. Hi trobem, també, una reflexió del monjo Lacan que ha d’acompanyar qualsevol experiència d’aquest tipus: “D’ençà que llegeixo les Escriptures, he adquirit una sòlida experiència en frases capgirades... Sovint veig que el que solem llegir i retenir d’una frase molt important, especialment si és una frase divina, és una inversió radical. El sud en lloc del nord, el sí pel no, la mort en lloc de la vida... Per què? Sembla que quan ens trobem per primer cop amb una paraula de debò, comencem per entendre el seu sentit invers”.