Joan Peiró o la fidelitat als ideals

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsSi l’execució del president Companys, tot i haver estat mantinguda en secret, va produir entre els catalans una onada d’estupor i d’indignació, la mort de Joan Peiró, un any i mig més tard, renovava aquesta impressió dolorosa. Hi ha un remarcable paral·lelisme entre els dos casos. Companys i Peiró havien combatut plegats en el camp de l’obrerisme català. Tots dos havien tingut càrrecs de responsabilitat durant la guerra contra el feixisme. Refugiats a França el 1939 i lliurats a Franco pels alemanys, tots dos hauran estat víctimes de la fúria homicida dels homes que es pretenen governants d’un país sotmès per la sola força de les armes. [...] El captiveri de Joan Peiró va durar molts mesos. La instrucció del sumari fou una ocasió perquè tot el poble català manifestés l’estima en la qual tenia el vell militant de la CNT, el creador de l’exemplar Cooperativa Vidriera de Mataró, l’ex ministre del govern de la República. Una desfilada impressionant de testimonis de totes les classes socials es presentà espontàniament, malgrat tots els perills que una tal actitud podia tenir, per dir que Joan Peiró, autèntic revolucionari, havia sortit pobre com abans de tots els càrrecs públics que havia ocupat; que no solament no era l’assassí que pretenien els seus acusadors, sinó que la seva veu havia estat una de les primeres que s’havien aixecat -i amb quina força!- per condemnar els voltors de la revolució, els que pretenien implantar el crim i el robatori com a eina de desprestigi de la República i de Catalunya. [...] Tot això hagué d’ésser recordat davant dels jutges espanyols. [...] Hom assegurà que Peiró seria alliberat. [...] Si els jutges no podien suprimir aquell enemic, no seria possible comprar-lo? El presoner rebia visites insinuants, propostes temptadores. [...] Però Peiró va refusar. Ell no volia, no podia col·laborar amb el règim falangista. La seva consciència li ho impedia. [...] Tenia uns ideals de justícia i de llibertat. [...] Aquests mots seus signaren la sentència de mort. A les 7’38 del vespre, exactament, el dia 24 d juliol del 1942, Joan Peiró era assassinat per uns pretesos “incontrolats” amb uniforme blau, dintre de la seva cel·la de presó, a València. [...]