L’abandonament escolar, un fracàs de país
No n’hi ha prou amb una millor oferta educativa: cal un canvi de mentalitat i de model econòmic
En el moment que un estudiant deixa l’aula abans d’hora, sense completar la seva formació mínima, el fracàs és tant seu com de la família, del sistema i del país. Catalunya és un dels capdavanters a Europa en abandonament escolar. Si fóssim un estat independent, ara mateix tindríem el dubtós honor d’encapçalar el rànquing d’alumnes que no completen els estudis postobligatoris, siguin de batxillerat o de formació professional (FP). Tot i que en l’última dècada aquest drama s’ha corregit en dotze punts percentuals, la taxa actual segueix sent molt elevada: un 22% dels joves es queden a mig camí (fa una dècada el percentatge era encara més escandalós: el 34%). La mitjana espanyola és del 21,9%. I l’objectiu europeu per al 2020 és el 15%. Països com Finlàndia, Croàcia, Eslovènia i Polònia ja fa anys que han assolit aquest objectiu. Anem molt endarrerits. Aquí, a més, els nois i noies que aconsegueixen el títol bàsic obligatori d’ESO només són el 86% del total; per tant, un 14% no l’obtenen. Tenim un problema greu. Necessitem millorar clarament.
D’on surten aquestes xifres tan dolentes? Bàsicament, són conseqüència d’un sistema productiu que durant dècades s’ha basat en la bombolla immobiliària i el turisme. A un jove li era molt fàcil obtenir una feina de baixa qualificació i ben pagada. Ara ja no és així. La millora, doncs, ha vingut més per necessitat que per virtut, tot i que no es poden menystenir els esforços de l’administració per millorar l’oferta de FP, sovint havent de lluitar alhora contra el ministeri (la mateixa reforma del ministre Wert deixa la FP en un segon pla). En tot cas, si el sistema productiu torna a caure en el parany del binomi construcció i turisme, de nou veurem com creix l’abandonament escolar. A nivell espanyol, economies clarament industrials com la basca tenen molt menys abandonament (9,4%): el mercat reclama gent formada. A Madrid (18,3%), on la funció pública és molt àmplia, també calen títols oficials. Així doncs, cal avançar cap a un canvi de model econòmic, cap a una millora de l’oferta educativa -que inclogui seguiments familiars- i cap a un canvi de mentalitat general. No és fàcil, però és imprescindible.
