AHIR MOSTRAVA la meva indignació pel fet que Facebook manipulés amb impunitat els estats d’ànim dels usuaris utilitzant-los com a ratolins de laboratori. Avui em toca parlar de nosaltres. Molts dels comentaris d’ahir a la notícia venien a dir: “I què us pensàveu?”, “De debò que us estranya?”, “Si només fos això...” I etcètera. És a dir, un to condescendent i resignat, de qui ha assumit que no hi ha res a fer, o no ho troba tan greu. La següent gamma era encara més delicada. “Doncs esborra’t de Facebook”, “Si hi ets ja pots comptar que poden abusar de les teves dades”. I un altre etcètera. És a dir, que la culpa és teva per ser-hi, i si no te’n refies, no hi siguis. Oi que si en una autopista, o en un bar, es fessin experiments manipulant estats d’ànim dels clients, no diríem que la culpa és dels clients per entrar-hi? Oi que la solució no és no entrar en aquell bar sinó protegir els clients? Em considero un ciutadà amb ganes de participar de les xarxes socials i alhora amb el dret a ser defensat en la part de privacitat que vull. Hi ha també qui conclou una cosa igualment perillosa. “Bé, ara ja sabeu de què és capaç Facebook, ara ja no et poden enganyar”. És una altra fal·làcia. Molts usuaris de Facebook no han tingut accés a la notícia, o no tenen temps o capacitat per entendre’n la transcendència. Quan demanem que es controlin les càmeres que ens graven al carrer o l’ús de les nostres dades a la xarxa no ho fem com a usuaris individuals, ho fem en defensa de drets col·lectius i per frenar les noves impunitats.
