Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

No tot el que es pot fer està bé que es faci

LA CARTA OBERTA a Marc Márquez  signada pels directors d’Oxfam Intermón i de Cristianisme i Justícia que publiquem té molts encerts. El to pedagògic, la comprensió anticipada de les causes que deuen haver portat l’entorn del jove campió mundial a buscar la manera d’evitar més impostos, i la voluntat de convence’l. Fins i tot diria que té una alta ingenuïtat que fa el document revolucionari. És radical en el sentit que va a l’arrel del problema. Combina empatia cap al jove amb una reivindicació: “que paguis, amb l’orgull de qui està fent allò que toca, els teus impostos a casa teva”. La carta és honesta en el sentit que, tot i aprofitar el ressò mediàtic del cas, ja aclareix que pot anar destinada a qualsevol altre esportista d’elit dels que també fixen la residència a Andorra o altres indrets similars. I aclareix que, mentre no s’eliminin els paradisos fiscals, només li demanen un gest des del sentit personal de justícia social. És evident que les grans empreses troben les maneres de pagar el mínim d’impostos en el món globalitzat. I que aquest argument fa que es pressioni els estats perquè rebaixin la fiscalitat, perquè si no ho fan se’ls escapen les grans fortunes. Té una lògica aclaparadora, però el que és encara més aclaparador és la injustícia que se’n deriva. La carta oberta parla de la necessitat d’un sistema just i equitatiu. I recorda que aquest és el fonament de la nostra societat. Una colla d’obvietats, com és ara parlar de garanties per a vides dignes, que agafen caràcter innovador perquè en el món de l’economia i de la fiscalitat mundials fa massa temps que parlem del que es pot fer, en el sentit legal, i molt poc de si tot el que es pot fer està bé que es faci.

Més continguts de