400 veus anònimes per explicar el setge de 1714

BarcelonaUn any després de la fi del setge de Barcelona, l’11 de setembre del 1715, van ingressar a l’Hospital General de la Santa Creu i de Sant Pau vuit malalts. “Entre ells, la fadrina Maria Balasch, vestida amb caputxa d’escot, gipó blau, faldilles d’estamenya del Carme, davantal de blauet, camisa i espardenyes. Era filla de la ventura, és a dir, de pares desconeguts. La noia va morir l’1 d’octubre. A la ciutat ja no es temia l’impacte dels projectils, però molta gent passava fam, força vegades mortal”. És una de les 400 històries reals que relata Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) a Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 (Empúries). Espuche, que fa 34 anys que estudia la Barcelona dels segles XIV al XVIII, fa un exercici de microhistòria. Darrere d’aquesta obra d’un miler de pàgines hi ha un esforç titànic: l’historiador ha consultat, entre altres documents, més d’un milió d’actes notarials.

Espuche entra a les cases de la població que va resistir 414 dies de setge durant la Guerra de Successió. Passar les pàgines d’ Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 és com col·locar l’orella a les places, les tavernes, els palaus i les habitacions llogades. Es poden sentir centenars de veus, des dels crits dels corsaris fins als plors i l’estrèpit de les bombes, passant per la rialla múrria d’un monjo que posa un malnom a un ferit francès. I darrere, sempre latent, una peculiaritat de la societat assetjada que Espuche insisteix a destacar: “No es van deixar de complir les maneres de fer que la societat s’havia imposat des de feia molt”.

L’historiador no amaga l’admiració per aquells homes i dones que, malgrat les bombes, no deixaven d’anar al notari. “Va ser un setge dur, es va passar molta fam i disparaven contra cases enrunades, però els ciutadans van continuar, increïblement, complint amb els seus deures. Era una societat molt cívica”, detalla. Una de les primeres escenes del llibre ho il·lustra: el 4 de setembre del 1714, el notari Josep Amat i Reixach, jugant-se la vida sota el foc enemic, va fer dues actes notarials de possessió de les cases d’un mercader.

Els refugiats valencians

No es va obligar ningú a unir-se a la Coronela, la milícia urbana de la ciutat. “No afusellaven ningú per no agafar les armes. Fins i tot, els ciutadans que s’hi van negar més tard ho van explicar davant notari per així obtenir favors de Felip V”, revela Espuche. “Seria molt més fàcil explicar el que es va deixar de fer que no relatar el que es va continuar fent”, afegeix. L’historiador aporta molts documents i informació inèdita. Pel llibre desfilen molts dels valencians que es van refugiar a la ciutat fugint de Morella. Espuche també explica que van ser molts els doctorats en dret que van decidir abandonar Barcelona. “Hi ha molta documentació que mai s’havia utilitzat i que detalla les investigacions que es van fer sobre els que havien optat per no defensar la ciutat. Durant el setge, les autoritats van estudiar quines mesures s’haurien de prendre contra tots ells”, assegura. L’historiador també enderroca mites. “No és cert que l’endemà els catalans van obrir les botigues i es van posar a treballar. No hi havia portes per obrir, ni res a vendre ni res a comprar”, explica.

Batejos i casaments

El llibre d’Espuche s’acosta a quatre Barcelones: la pròspera i equilibrada del final del segle XVII i l’inici del XVIII, la cortesana, l’assetjada i la vençuda. En totes passen coses increïbles. Malgrat les bombes, la societat assetjada va mantenir, en certa manera, l’optimisme. L’11 de setembre del 1714, el notari Domènec Rojas feia el testament del pagès Jaume Giró, que havia quedat ferit. Aquell mateix dia el vicari Emanuel Almirall batejava Dionísia Violant Eulàlia, i es casaven, a Santa Maria del Mar, Sebastià Molet i Leocàdia Comellas.

Al final d’ Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 hi ha un índex onomàstic de prop de cent pàgines amb el nom, cognom i ofici de milers de ciutadans. “És un manifest”, assegura Espuche. L’autor el dedica als ciutadans, als seu patiments, a la seva solidaritat, als que ho van perdre tot i als qui en van saber treure profit. “El meu llibre és el Castellví [es refereix a Francesc Castellví, l’historiador que va viure la guerra i la va descriure a Narraciones históricas ] dels anònims”, conclou.

“És un llibre estrany però mai he sabut fer llibres normals. No hi hagut ni un sol dia als arxius que no hagi après una cosa nova”, diu. L’historiador ha publicat un gran nombre d’obres sobre la Barcelona del 1700. Poques hores després de fer la roda de premsa d’Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714, en presentava una altra: Indumentària. Barcelona 1700. Espuche va ser l’impulsor i primer director del Born Centre Cultural. Sap qui va viure en cada casa del jaciment. A alguns, fins i tot, afirma que se’ls ha arribat a estimar.