Publicitat
Publicitat

ESPANYOL

Daniel Sánchez Llibre: "Mentre s'ensorrava Sarrià el meu fill em va dir «Això és una putada», i era així"

Tamudo "Mai vaig entendre que el capità em demanés rebaixar la seva clàusula de 30 a 2 milions, quan l'equip estava a 8 punts de la salvació" Dialecte propi "Jo sóc així, no sóc un orador; el meu pare em va dir que no canviés mai i no m'ha anat pas malament" APMAE "Me'ls aprecio, ells em van salvar el coll més d'una vegada"

Aquest cop va de debò. Daniel Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1950) ha sigut el president de l'Espanyol en els últims 14 anys, i dimarts deixarà de ser-ho. El relleu serà segurament el seu amic Ramon Condal, però els accionistes hauran de votar perquè hi ha un altre candidat, Roman Escuer de l'APMAE. Dani, personatge irrepetible dins l'espanyolisme, se'n va amb la satisfacció de la feina feta: un estadi nou i un club modern i professionalitzat.

Ha parlat ja personalment amb Xavier Trias?

La veritat és que no. També és cert que tinc una trucada a la bústia de veu de la seva secretària, però aquesta setmana he estat a Anglaterra. Ara: per mi està oblidat i no se n'ha de parlar més.

Qui el va fer entrar a la directiva de l'Espanyol el 1994 va ser precisament Ramon Condal?

És cert, el novembre del 1994 em va trucar el Ramon, em va dir que tenia una ganga per a mi i que m'havia fet directiu de l'Espanyol. Jo no en tenia gaires ganes, però ho vaig fer per fer un favor al Ramon.

¿L'amistat amb Ramon Condal comença amb una relació comercial i acaba amb una amistat, o és al revés?

A finals dels setanta ens vam conèixer, jo com a fabricant [Conservas Dani] i ell com a distribuïdor [Supermercats Condis], i a partir d'aquí vam començar a tenir una relació molt bona que ens ha portat a una amistat molt forta. Jo als meus amics els puc comptar amb els dits d'una mà i, casualment, tots són al futbol amb mi: Germán de la Cruz, Fernando Molinos, Ramon Condal i Joan Collet.

I tres anys més tard l'enganyen per ser el president de l'Espanyol.

Bé, no va ser un engany, va ser una insistència. Era un moment molt delicat de l'Espanyol, s'havia de vendre l'estadi de Sarrià i no hi havia ningú que es volgués fer càrrec de l'equip. Jo vaig entrar de president el 27 de juny del 1997. La nit del 26 al 27, a les 3 de la matinada, jo estava dient que no, i a les 4 vaig dir que sí.

El 20 de setembre del 1997 [el dia de l'enderroc de l'estadi de Sarrià] va ser el seu pitjor dia com a espanyolista?

El dia més trist he de dir que va ser el 8 d'agost del 2009, amb la mort de Dani Jarque. Però aquest dia que dius també va ser molt dur, jo era a casa amb el meu fill mitjà, el Xavier, que llavors tenia 15 o 16 anys i, mentre el camp s'anava ensorrant, el meu fil em va dir "Això és una putada", i era així.

Doncs imagino que si va entrar a la presidència venent i enderrocant Sarrià, no hi deu haver res millor que marxar-ne, 14 anys més tard, deixant aquest estadi tan maco [Cornellà-El Prat], no?

Sí, lògicament, poder marxar amb la feina feta és una satisfacció. I ho he fet jo i tots els consellers que m'han acompanyat aquests 14 anys, tots hem fet alguna cosa per tenir una casa nova. I aquest estadi s'ha fet perquè era per a l'Espanyol, no perquè hi era jo; ja que difícilment una obra així l'haurien donat a un altre tipus d'empresa, ens la van concedir perquè érem l'Espanyol.

Moltes vegades ha dit que marxava i després no ho ha complert. Això és perquè és de fàcil convèncer, com quan no volia ser president i ho va acabar sent?

El meu pare sempre em deia que tinc un gran defecte: que no sé dir que no.

Què li sembla que l'APMAE presenti un candidat alternatiu?

Em sembla molt bé. Són molt bona gent, els conec molt bé (també el Román Escuer), sempre els he apreciat, són llestos i joves. Tampoc sé què passarà dimarts, ja que nosaltres tampoc tenim el 51% de les accions. Els dono les gràcies que hagin fet aquest pas perquè vol dir que l'Espanyol està viu.

En aquests 14 anys ha tingut sempre oposició, primer Lara Bosch, després Espanyol 3.0 i Claudi Biern, i sempre se n'ha sortit. Com s'ho ha fet? Té molta mà esquerra?

No ho sé, jo sempre he dit que si no fos per la massa social jo no m'hauria pogut mantenir com a president perquè mai vaig tenir la majoria de les accions. Si no fos pel petit i mitjà accionista (APMAE) no m'hi hauria mantingut. De fet, parlant clar, ells m'han salvat el coll més d'una vegada.

A banda de la renovació de Pochettino i d'un estadi nou de trinca, quina altra herència deixa al nou president?

Li deixo un club molt estructurat, en els últims anys hem professionalitzat molt l'entitat. El Ramon ha de seguir la línia que cregui més convenient, però pensant que el club està ja en una via i que va molt ràpid perquè el futbol és un vehicle difícil de controlar.

Com deixa els comptes? Quin és el deute real de l'Espanyol?

Dimarts presentarem els números, però puc dir que hem reduït el deute perquè hem venut i els ingressos han crescut. En tot cas, el deute està totalment controlat amb un crèdit sindicat a 24 anys. Ens han de felicitar, a l'Espanyol i a 9 clubs de Primera Divisió més que quedem sense entrar en concurs de creditors [23 dels 40 de la LFP hi estan], cosa que és una competència deslleial en tota regla.

Vostè sempre diu que no vol dir què va passar amb Tamudo perquè tots ho sabem, però és que jo no ho sé.

Tamudo és un jugador que ha donat molt a l'Espanyol, és cert, però Tamudo en un moment em va demanar que volia rebaixar la seva clàusula de rescissió de 30 a 2 milions d'euros. Ho vaig acceptar, però no vaig entendre mai que el capità, en aquell moment amb l'equip últim i a vuit punts de la permanència, em demanés això. A partir d'aquí va seguir sent un jugador més de la plantilla i l'entrenador va decidir si havia de jugar o no. I va arribar l'estiu, i amb una clàusula de 2 milions tampoc va rebre cap oferta i va continuar una temporada més aquí. No em va agradar aquell gest, ho he d'admetre, però per mi ja està oblidat, sense cap rancúnia.

Diu que no es prepara mai els discursos. Sap que així és carn dels zàpings de televisió i ràdio, oi?

Bé, és que jo sóc així, mai he sigut un orador públic, no sóc un polític (ja tinc un germà que ho és). En una taula i en un cara a cara sí que m'hi veig més en cor, però no parlant en públic.

Potser això l'ha fet més pròxim a l'espanyolisme?

Segurament que sí, em van parir així i el meu pare em va dir que no canviés mai. Li he seguit el consell i puc dir que no m'ha anat malament.

Una curiositat que fa temps que tinc. Sent vostè tan periquito, com és que la seva empresa patrocinava el Força Barça ?

Una cosa és l'empresa i l'altra el futbol. Érem a finals dels vuitanta, jo encara no era a l'Espanyol i em va venir a veure l'Alfons Arús per proposar-me patrocinar el seu programa. I la veritat és que va anar molt bé, va ser el salt a la fama de Conservas Dani, va ser un exitàs. Quan vaig entrar a l'Espanyol de conseller ho vaig deixar, però no m'amago d'haver patrocinat el Força Barça , eh!

Ara no recordo si encara diu allò de "l'altre equip de la ciutat" per referir-se al Barça.

Això ho vaig deixar de dir fa 5 anys o 6, però és una frase que encara em persegueix perquè hi ha algun periodista que encara ho diu, però jo no.

I per què ho deia?

Era una frase feta, no estava dit amb cap mala intenció, i suposo que la gent ja em va entendre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT