Les etiquetes i els equilibris de Luis Enrique

BarcelonaUna decisió no és mai una única decisió, ni una de sola. És una empenta a aquella peça del dominó que crearà conseqüències, que farà caure les següents peces i convertirà un moviment en una cadena d’un parell de moviments més. Això és el que és, també, el nou Barça de Luis Enrique, un Barça ple de futbolistes etiquetats per capacitats i en què una decisió tàctica ha d’ajustar-se amb dues o tres decisions paral·leles més. El tècnic asturià s’obliga a fer equilibris per mantenir la balança col·lectiva en una posició estable, saltant-se algunes de les normes que abans semblaven intocables.

La mirada neutra i allunyada amb què ha analitzat la plantilla des que s’ha fet càrrec de l’equip li permet veure les fortaleses i debilitats de l’estat actual dels futbolistes, marginant el record d’ells que, per a molts, els seguiria fent titularíssims per aquella inèrcia d’un llistó que va tocar el cim no fa tant.

La columna vertebral del Barça pot, en molts moments, seguir mantenint els mateixos punts de recolzament que fa un parell de temporades (diguem-n’hi Busquets, Piqué, Alves, Xavi, Iniesta o Messi), però requereix -exigeix, de fet- el reforç de peces noves que aportin el que no sempre es pot oferir al nivell competitiu d’abans.

Busquets, amb Rakitic

Busquets, per exemple, no aguanta la transició sol com abans, perquè l’equip mastega els atacs amb unes altres mossegades. D’aquí que el més aplaudit del rendiment de Rakitic en aquesta primera fase de la temporada estigui sent la seva aportació defensiva, que apunta directament a aquesta necessitat d’ajudar el migcentre de Badia. Les cobertures del croat a Alves han donat solidesa al Barça pel sector dret (per on Luis Enrique va admetre després de l’Eibar que els agrada i els convé “carregar el joc”) i han compensat un equip que, en l’últim any i mig, amenaçava de trencar-se. En els seus 529 minuts disputats en Lliga, Rakitic és, amb diferència, l’interior que més pilotes intercepta (8) i que més faltes comet (10). Per dalt, a més, domina gairebé el 42% dels duels aeris, una faceta que amb Xavi i Iniesta el Barça no controlava gens. Només Sergi Roberto (71%) es mostra més poderós en el salt. En les últimes jornades, però, s’ha vist la versió més golejadora de Rakitic, la que se li començava a reclamar en enyorança del seu rendiment ofert en l’etapa al Sevilla.

El que sembla clar és que, si juga Busquets, ha de jugar Rakitic al seu costat. Són una de les parelles més fidels per a Luis Enrique, que només s’ha saltat la norma contra el Rayo a l’estadi de Vallecas. El partit contra el quadre de Paco Jémez, però, pot servir poc de referència per al Barça perquè és un rival atípic, un que no planteja el partit des del replegament i el contraatac (aspecte en què la transició atac-defensa s’estira més), sinó des de la lluita de tu a tu per la possessió de la pilota.

En aquest escenari, l’entrenador sí que va poder posar sobre la gespa el triangle de gala d’altres cursos, amb Busquets, Xavi i Iniesta, trencant el duo indissociable del de Badia amb Rakitic. Fins i tot la parella de centrals que formaven Piqué i Bartra era, de totes les possibles, la més tècnica i no necessàriament la més ràpida. Calia més control que potència, més construcció i menys destrucció. Era un partit atípic.

Un altre dels noms propis d’aquest inici de curs és el de Javier Mascherano. Luis Enrique admetia dissabte que veia en ell les cames correctores d’un central fiable, però contra l’Eibar va provar-lo al mig del camp, on li troba moltes altres virtuds. Vigilància, recorregut i desplaçament llarg. I, a més, una fórmula individual per gestionar el desgast de Busquets i Rakitic. Amb l’argentí d’escut al darrere, Xavi pot exhibir el seu futbol a partir de tres quarts de camp amb llibertat. Dissabte, a més, aquest joc ofensiu es combinava amb la verticalitat de Sergi Roberto, que recull el rol de Rakitic quan el croat no hi és.

Combinar rols

Es tracta d’això, de fet, de combinar rols per trobar sempre una dosi de combinació (Xavi o Iniesta) amb recorregut i arribada (Rakitic o Sergi Roberto), gran capacitat de vigilància (Busquets i Rakitic o Mascherano) amb desequilibri en conducció (Iniesta o Rafinha).

En aquest sentit, s’assumeix el talent natural d’un futbolista i se li troba l’encaix més idoni sumant-hi aportacions d’altres companys. Mascherano va completar un triangle molt segur contra l’Eibar, però l’encert de la seva tria venia donat pel fet que Piqué i Mathieu solventaven la capacitat de sortir jugant des del darrere, que, amb recepcions d’esquena a l’atac, el Jefecito domina menys que Busquets. Però l’argentí s’enganxava a un dels puntes (l’altre era per a Mathieu) per permetre a Piqué, alliberat i sense marcatge directe, defensar millor el que hauria gestionat amb més patiment si hagués jugat Busquets. Al de Badia se l’està situant més avançat en la pressió, cosa que deixa en molts moments un dos contra dos al darrere que és viable si els centrals escollits són ràpids i contundents. Per això, de moment, Mascherano i Mathieu estan sent els més participatius.

A l’atac segueixen sent Messi i dos més. Un d’ells és Neymar (Rafinha va assumir el seu rol a l’inici, per les característiques especials de l’ex del Celta), mentre que l’altre és Pedro o Munir (i Sandro, però com a revulsiu).

Un agitador a dalt

De moment, la proposta ofensiva planteja la necessitat de tenir dues peces amb capacitat associativa però també per a l’acció individual (Messi i Neymar/Rafinha) i un agitador que els generi espais, els faci la feina bruta, deixi l’autopista a Alves i busqui rematar les seves centrades. La fórmula funciona, encara que faci brill ar poc els atacants de menys glamur. Sigui com sigui, qui ocupa la dreta (on encaixaria Luis Suárez) té més tendència a ocupar espais de remat que el de l’esquerra.

Amb tot, el Barça de Luis Enrique pensa i mira qui juga amb lupa, però ho encaixa dins d’una lògica grupal que fa que sembli que tant és, encara que no sigui indiferent, qui hi hagi sobre el camp.