Publicitat
Publicitat

La força simbòlica de posar noms

Fins a quin punt un nom ens condiciona? Diu més dels pares que dels fills? Té el poder de modelar el nostre caràcter? I la pregunta més polèmica: és lícit canviar-se el nom?

El trasbals que suposa triar el nom d’un fill és gairebé un ritual pel qual ha de passar tota parella, ja que, conscients o no, el nom conserva una força simbòlica. Fins a quin punt un nom ens condiciona? ¿Diu més dels pares que dels fills? ¿Té el poder de modelar el nostre caràcter? I la pregunta més polèmica: ¿és lícit canviar-se el nom?

Per la història sabem que donar un nom (o conèixer-lo) no només té un sentit pràctic de classificació i individualització del que s’anomena, també té una vessant de domini.

Ja a l’Antiguitat, els egipcis creien que es podia tenia poder sobre un déu si es coneixia el seu nom, i a Roma no es difonia el nom del déu protector de la ciutat per evitar que els enemics hi tinguessin accés.

Això fa que en moltes religions el mateix fet de dir el nom de Déu té un caràcter sagrat, fortament regulat i també fins i tot terapèutic, en què l’oració esdevé una repetició constant del nom diví o de variants d’aquest nom.

Aquesta capacitat humana de donar noms, des de la intangibilitat de Déu fins al més ínfim microorganisme, sempre comporta la perillosa tendència a entrar en l’imaginari del domini a partir de la posició en què ens col·loca la possibilitat d’anomenar: per al colonitzador, el nom nou donat als llocs és la prova d’apropiació del territori; per a l’esclavista i l’inquisidor, el nom és el primer mecanisme d’usurpació d’identitat i, per tant, de control sobre la persona.

Quan els pares podien, trencaven amb aquests mecanismes de domini, per exemple, quan les famílies anarquistes i comunistes dels anys 30 cremaven el santoral i posaven als seus fills Amor, Germinal o Llibertat.

Encara ara, les legislacions estatals regulen quins noms es poden posar i quins no, cosa que aquí s’evidencia quan molts estrangers que obtenen la nacionalitat es troben amb les normatives del ministeri de Justícia, que no reconeix el seu nom perquè no s’adequa a la llei vigent. Noms que en realitat són cognoms de personatges històrics (com Lenin o Mozart), idees polítiques (Venezuela Libre Socialista) i neologismes agafats de l’anglès (com Yesaidú -Yes I do- i Usnavi -US Navy-) també han fet que les legislacions de cada país vulguin regularitzar i limitar la inventiva dels pares o i o mares de les classes més empobrides i que, per exemple, a Veneçuela contrasta amb els noms de l’aristocràcia castellana que posen les famílies benestants (Isabela, Rodrigo, Victoria, Eugenia...).

La psicologia sistèmica també ens alerta d’aquest control que suposa donar un nom, en especial quan posem als fills els noms dels pares, d’un altre fill mort o d’un familiar. Per a la psicòloga Martha Alícia Chávez, “el nom té poder i pot convertir-se en un decret que despersonalitza a qui el porta i l’obliga, en les profunditats de l’inconscient, a esdevenir una extensió d’aquell antecessor de qui el va heretar, limitant la pròpia individualitat. Sembla que, juntament amb el nom que li posem, li passem al fill tot un paquet”.

Unes expectatives i projeccions que de manera subtil o evident l’envolten des de l’inici i que condicionaran el creixement d’aquella persona. De totes maneres, com continua Chávez, si ja hem posat intencionadament al nostre fill el nom d’un antecessor, no cal preocupar-nos ni sentir-nos culpables: “Conèixer aquesta informació i ser-ne conscient et permetrà ajudar el teu fill a individualitzar-se, a ser ell mateix, a viure la seva vida i, per tant, a alliberar-lo del decret del nom”.

Ens preguntàvem a l’inici si és lícit canviar-se el nom. Moltes cultures, com la nostra, encara estan molt influenciades per aquest binomi anomenar-dominar i, per tant, es considera que un nom és per a tota la vida: els nostres documents d’identitat s’han de renovar constantment pels radicals canvis físics que experimenta el nostre rostre, però el nom continua fix, immutable. En altres cultures, el nom evoluciona amb el creixement personal i ve a ser un mapa existencial. Peregrinacions, oficis, caràcter... són etiquetes que modulen el nom sense que siguin mers qualificatius.

La identitat flueix

Sovint les tradicions espirituals també incideixen en aquest aspecte del canvi de nom, no tant per desarrelar o trencar amb la història familiar, sinó per dotar de capacitat l’individu que s’endinsa en una determinada via. Moltes vegades, no és la persona mateixa, sinó el mestre o guia espiritual, qui proposa el nou nom, carregat de significat, amb la convicció que funcionarà com a catalitzador. Un nom que no és definitiu i que pot anar canviant segons les evolucions del deixeble.

Pere Calders, al conte Reportatge de l’esbós de la mort, descriu impecablement el que suposa la radical decisió de canviar-se el nom i el cognom. Sense motiu aparent, el relat ens explica el moment en què el pare de família i veí del narrador, Tomàs Duc i Saplana, comunica als seus que a partir d’aquell moment es diu Zigonni Balcatrena.

És impressionant la capacitat que tenia Calders per endinsar-nos en situacions tragicòmiques del tot existencials, i aquest conte és una meravella que sintetitza tot el que podem dir sobre l’acció d’anomenar i l’autogestió dels noms propis.

El protagonista s’ha de veure contrariat per la família, per la burocràcia i fins i tot demana la vinguda d’un metge que certifica la seva plena capacitat mental (“En dues o tres ocasions [el doctor] destacà el coratge que es necessitava per procedir d’una manera espontània a una extirpació total dels noms heretats o bé imposats per la llei i el costum”). Zigonni ho té clar: “El meu és un gest d’afirmació cívica i en un determinat sentit sóc un precursor. Dia vindrà en el qual la gent podrà canviar de nom sense avisar!”

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT