25/2: Barcelona és una festa

Ho dic sense una gota d’ironia. Aquests dies, veient la ciutat plena, amb gent de primera línia vinguda de fora, amb uns bars, uns restaurants, unes botigues alegres, sent capital de fets rellevants del món, on tothom té ganes de venir, recordava la percepció de Barcelona que hi havia cinquanta anys enrere: una ciutat grisa i negra, marginal, trista, provinciana, fora de tots els circuits, endarrerida, tronada... Si llavors ens haguessin dit que arribaríem a la Barcelona d’ara no ens ho hauríem cregut i, per descomptat, hauríem firmat a ulls clucs. Que ara hi ha també pobresa, exclusió, marginalitat? És veritat, però molta més n’hi havia llavors. Diríem que ens ha tocat la rifa, si no sabéssim que no és una rifa: que ha estat gràcies a l’esforç de molts, entre d’altres dels ajuntaments democràtics, la societat, la gent treballadora i emprenedora. El nom de Pasqual Maragall és central, però no pas l’únic. Per tant, hi ha una generació que sap fins a quin punt ha estat difícil arribar on s’ha arribat. Ni és gratuït ni està garantit per a tota l’eternitat. És més senzill, més ràpid i cal menys gent per carregar-s’ho que per haver-ho construït. I si ens ho acabem carregant, un dia enyorarem aquests anys, quan Barcelona és una festa.