“I si només ha sigut un parèntesi?”, es preguntava el 5 de juliol l’editorial del diari francòfon Le Soir. “Fa només uns mesos ens pensàvem que les banderes belgues als cotxes aconseguirien tornar a unir el país -escrivia l’editorialista Béatrice Delvaux-, però el 4-3-3 belga només funciona sobre la gespa i no quan els partits polítics posen a prova els límits del nostre sistema”.
Bèlgica prepara un altre govern impossible, d’aquells que després aconsegueix fer durar, perquè la història recent ja ha demostrat que l’estabilitat del país és independent de les complicades negociacions polítiques.
Lluny del rècord
Si l’acord es confirma, aquest cop no hi haurà rècords de buit de poder com en els 541 dies que van trigar per formar l’últim govern federal, però els observadors polítics -sobretot del sud del país- s’encarreguen, abans d’hora, de posar en dubte la viabilitat d’una coalició que van batejar ràpidament com a “kamikaze”. La Democràcia Cristiana flamenca, els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (N-VA) i els Liberals flamencs i valons negocien un nou executiu que ja estaria a punt per exercir després de les vacances d’estiu.
La legislació belga obliga que en el govern federal estiguin representants partits del nord i del sud del país i que les carteres ministerials es reparteixin de manera equitativa: set ministeris per als partits neerlandesos i set per als francòfons (al primer ministre se’l considera “asexuat lingüísticament” -així és com l’anomenen-).
Per primera vegada els independentistes formaran part d’un govern federal. L’últim cop, tot i haver guanyat les eleccions, els de Bart De Wever van quedar fora de l’acord.
Però ara, després d’haver-se convertit en la primera força municipal del país, haver aconseguit el govern de Flandes i, altre cop, tornar a ser a la força més votada a Bèlgica, millorant fins i tot els resultats del 2010, els independentistes han aconseguit entrar en el govern d’un país que confien que, a la llarga, “s’evapori”.
I com que De Wever ja ha demostrat que la seva ambició no és acumular càrrecs, ell se’n quedaria al marge (seguirà d’alcalde d’Anvers) i seria el democristià Kris Peeters qui encapçalaria aquesta coalició asimètrica.
Regal enverinat
Els Liberals francòfons quedarien com els únics representants dels partits polítics de Valònia al govern federal. Un regal enverinat. Acumularien els set ministeris que pertoquen a les forces del sud, així que els seus ministres serien els més nombrosos però estarien permanentment sota sospita. Criticats perquè ells haurien fet possible l’accés de la N-VA al poder, després d’haver assegurat que mai hi pactarien. Vigilats perquè els Liberals no són partit de govern ni a Valònia ni a Brussel·les. Han pactat l’acord deixant fora els socialistes, la força més votada al sud (el mateix que els socialistes de Di Rupo van fer en l’últim govern federal, sense els independentistes del nord).
El parèntesi del recent Mundial de futbol del Brasil, en què els ciutadans belgues van aprendre que també podien ser guanyadors -com els deia el seleccionador, Marc Wilmots-, s’esvaeix.
L’allau de banderes tricolor no va canviar el vot que, finalment, ha acabat portant l’independentisme flamenc al poder federal. La unió del país seguirà per l’art de les coalicions impossibles.
