El llarg camí d’un segle cap a la consulta

EdimburgEn menys d’un segle Escòcia ha passat de ser un dels pilars de la unió amb el Regne Unit a fer un referèndum per la independència. Però el camí que ha portat els escocesos fins a la consulta de demà ha sigut molt més llarg. Va ser a principis del segle XX quan Escòcia va començar a recuperar el sentiment de nació. El primer Parlament medieval va funcionar fins al 1707, quan Anglaterra i Escòcia van decidir fusionar-se per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya. A partir de llavors els parlamentaris escocesos van traslladar l’activitat al Palau de Westminster, a Londres.

Amb la fusió de les cambres els escocesos es van “vendre per quatre lingots d’or anglès”, escriuria el poeta Robert Burns, el Verdaguer d’Escòcia. I Burns tenia raó, perquè la unió va ser una solució a la desesperada per posar fi als problemes econòmics de nobles i terratinents. El fracàs del projecte colonial escocès i les disputes religioses del segle XVII havien deixat el país en la bancarrota. Així, l’única opció era aliar-se amb Anglaterra per aprofitar el comerç imperial a ultramar.

Però amb la unió la nació escocesa no va desaparèixer. Anglaterra mai va voler diluir els trets culturals d’Escòcia, ans al contrari: ser escocès era una manera d’exhibir amb orgull la pertinença a l’Imperi Britànic.

Caldrà fer un salt fins al segle XX per trobar els primers moviments polítics que plantejaven el dret a l’autodeterminació. El principal exemple és el Partit Nacional Escocès (SNP), que es va crear el 1934, tot i que sense força. “Era més una secta que un partit polític”, sosté el periodista Iain Macwhirter al llibre Road to referendum. El punt àlgid de l’unionisme va arribar a partir de la Segona Guerra Mundial, quan es van posar les bases de l’estat del benestar.

Però als anys 60 el progressiu desmembrament de l’imperi colonial va donar ales al nacionalisme escocès. S’hi van afegir les primeres prospeccions als pous de petroli del mar del Nord i la posada en marxa de la campanya It’s Scotland’s oil [És el petroli d’Escòcia], amb la qual els nacionalistes van denunciar que els impostos sobre el petroli no repercutien en les finances escoceses.

Per intentar frenar les reivindicacions nacionalistes, el 1979 el govern britànic va organitzar un referèndum per a la creació d’una assemblea legislativa que dotés d’autogovern Escòcia. Malgrat que el 51% hi van votar a favor, la baixa participació va fer que el resultat fos declarat nul. La desil·lusió dels nacionalistes es va veure compensada pel renaixement del nacionalisme escocès: començaven a fer efecte les polítiques neoliberals de la primera ministra que es va estrenar aquell any, Margaret Thatcher. Sobretot, l’aprovació de la Poll Tax -un impost sobre les persones- i la reforma laboral que va fulminar el teixit industrial de Glasgow, cosa que va acabar radicalitzant el moviment obrer i de retruc va dur els escocesos a votar massivament l’esquerra.

Vot laborista

El poc pes demogràfic d’Escòcia en el context del Regne Unit feia que la incidència del seu vot en les polítiques que es decidien a Westminster fos gairebé nul·la. El lema “Tenim un govern que no hem votat” es va consolidar i van agafar cos les demandes d’un Parlament propi, contrapès de les polítiques conservadores de Londres. El 1997 els escocesos van votar en referèndum la creació del Parlament. Un any abans, el primer ministre, el conservador John Major, s’hi havia manifestat en contra, perquè seria “l’avantsala a noves aspiracions nacionalistes que podrien acabar amb el desmembrament del Regne Unit”. Major tenia nas: 20 anys després els escocesos estan a punt de votar sí o no a la independència. La unitat del Regne Unit penja d’un fil.