CHIPS I STONER

Ara va de mestres. Ens referim als senyors Chips i Stoner. Són d'actualitat com a protagonistes de Passi-ho bé, senyor Chips (1934), de James Hilton (1900-1954), i Stoner (1965), de John Williams (1922-1994). S'han publicat en català enguany (Viena Edicions i Edicions 62, respectivament) i responen a la tradició anglosaxona de ficció dedicada al món acadèmic. Tant als nord-americans com als anglesos els agrada escriure'n i llegir-ne. En podem trobar de tota mena i manera: des del punt de vista del professor, des del de l'alumne, des del de la societat... Hi col·loquen els arguments més mel·liflus o més escabrosos, més dramàtics o més hilarants. En trobaríem exemples a dotzenes. Fa enveja, perquè en el fons responen a l'arrelament del món universitari en la vida quotidiana. I a la teoria que el món acadèmic pot representar simbòlicament molts d'altres mons. Pensin a veure quantes novel·les catalanes passen a la Universitat Autònoma, a la de Girona, a la de Vic, etc., i podrem intuir per què som diferents, també en això. Semblaria que, a casa nostra, els professors universitaris, en comptes d'esdevenir protagonistes de novel·les, s'estimen més dedicar-se a escriure'n. Potser és millor. En fi, aquestes dues novel·les, magnífiques, serioses, amb un fons de tristor i fins i tot d'amargor (sobretot a Stoner ) a causa de la malenconia que comunica l'exposició d'un trajecte vital complet fet sense pretensions (amb mort al llit inclosa), tenen un tret en comú: en un moment determinat ens permeten viure l'impacte de la guerra en el món universitari.

Es tracta de la Primera Guerra Mundial. La bombolla peta, la campana protectora del campus s'esquerda i, d'un dia per l'altre, alumnes i professors han de marxar al front. La universitat es buida d'homes i els que es queden són sospitosos de poc fervor patriòtic. Després hi ha el degotim de morts, és clar. Una situació semblant a la universitat només l'hem viscuda durant la Guerra Civil, una guerra que nosaltres teníem a casa, mentre que els americans tenien -i tenen- les seves lluny.

'GOODBYE, MR. WERT'

Fervor patriòtic i raons és el que caldrà als mestres catalans en aquests temps convulsos. Gràcies al senyor Wert i al seu decret protagonitzaran de nou una guerra dialèctica que sembla la dels trenta o quaranta anys. Encoratjo els escriptors catalans a escriure una novel·la catalana de rerefons acadèmic sobre el ministre Wert (i m'hi incloc). Podria donar molt de si. Si no, almenys, ja que Joan Lluís Bozzo i Jordi Ventura, a partir de la idea de Toni Soler, s'han vist amb cor de tractar de la família reial espanyola, per què no s'animen i fan un altre musical protagonitzat pel ministre Wert? De Passi-ho bé, senyor Chips se n'han fet dues pel·lícules, dues sèries televisives, una adaptació radiofònica i una producció teatral. No hi ha excusa, doncs. El musical podria titular-se A pastar fang, senyor Wert .

EL LLIBRE QUE VE

Una imatge s'escampa cada cop més pels nostres trens, metros i autobusos: dones, noies (en un 95%, ho sento, és així, nois) que, amb posat recollit, gairebé místic, mantenen fixa l'atenció en una mena de bíblia, de breviari. No passen fulls, tan sols de tant en tant toquen lleugerament la pàgina amb el capciró del dit. Estan pregant al bon Déu? No, simplement estant llegint un llibre electrònic amb coberta folrada de pell, de cuir. De lluny -i de prop- sembla un missal. La imatge de severitat i calma gairebé monàstica que comuniquen és total. Agafen l'aparell amb les dues mans, una a cada tapa. Igual que les veus a l'autobús, te les imaginaries travessant un claustre amb el cap cot. És una imatge nova, diferent. Se'n podrien generar d'altres, és clar. ¿Hi haurà aviat un mercat fort de complements del lector electrònic? ¿Fundes de cuir monàstic, cobertes de plàstic fosforescent, de roba, fins i tot de macramé? ¿Una legió de teresines teixint fundes de lector electrònic amb les agulles de ganxet? La setmana passada ens preguntàvem: un lector electrònic podrà ser mai un objecte artístic? Un dels llibres més grans del món és un atles anatòmic que es conserva en una biblioteca de Viena. Fa 190 centímetres d'alt i 90 d'ample. Va ser imprès entre 1823 i 1830. Calen dues persones per passar les pàgines. No hi ha manera de personalitzar-ho. ¿Interessaria, avui? Per contra, què me'n dirien, de la poma mossegada d'Apple bellament siluetejada enmig d'una funda brodada com a regal handmade de la iaia per protegir el lector electrònic de la nena? Relaxem-nos, gaudim de viure aquesta època pionera, amics i amigues. ¿Quan hauríeu pensat que la lectura vorejaria sense vergonya el fabulós món dels complements? Ara per ara, la majoria que se'ns ofereixen són pràctics , seriosos. L'esclat dels puraments estètics està a punt de caure. Ara ve Nadal...