El dijous a la mitjanit podeu veure a 8TV un programa que podríem definir com a peculiar. Es tracta del Misteris,del professor Sebastià d’Arbó. Hi parlen de temes esotèrics, de màgia i de vidència. Hi ha estones que D’Arbó hi deixa de sortir i cedeix l’espai a una vident, Rossana Lara. L’ajuda un senyor que es diu Javier Artiga i el presenten com a comunicador. Entre tots dos van promocionant una escola d’assumptes paranormals a la qual es pot apuntar qualsevol de nosaltres i, a més a més, van agafant consultes dels espectadors. Aquesta setmana, quan el senyor Artiga demanava trucades, deia, tutejant l’audiència: “Hi ha un telèfon en pantalla, però si a aquestes hores de la nit no el veus bé, te’l repetiré.” I donava un número de telèfon que, atenció, no coincidia amb el que sortia sobreimpressionat a la tele. No s’hi assemblava gens. Fantàstic. La Rossana parlava de les activitats, els tallers i les excursions que fan a la seva escola. Entre les activitats, deia que hi fan “cursos de tarot”, i afegia: “Anem als càtars”. La vident animava l’audiència: “A totes les persones que se senten acabades, que facin un d’aquests tallers i s’adonaran que tenen molta vida al davant”. Per explicar que en el seu centre hi ha molt bon ambient, advertia: “ Después aquest lloc riba a ser una hermandá d’amics”. Va trucar una senyora de l’Escala per fer una consulta. Quina casualitat que li encertessin tot. Tot. Els fills que tenia, amb qui vivia, el problema que volia resoldre. “Tu tens nervi. Però és un nervi de transmutació. A tu t’agrada transmutar amb el teu pensament”, li diagnosticava perquè es quedés tranquil·la. I la senyora de l’Escala ho corroborava obedient. Quan va penjar, molt agraïda, el comunicador va voler elogiar la feina de la seva companya vident: “T’estimen. Se lis veu a la veu”.
El senyor Artiga continuava preguntant a la vident “què tindria que fer” la gent que els està veient si es vol inscriure a l’escola, i la Rossana ho explicava. També advertia que l’equip docent de la seva escola de màgia és gent experta: “El professor que hi ha és de élite, eh... Ni un parlanchín ni una parlanchina ”.
S’entén que l’època de vaques magres obligui els mitjans de comunicació a llogar franges de la seva graella a tots els que vulguin promocionar-se i obtenir una plataforma de popularitat. El lloguer que paguen el compensen amb la publicitat que exhibeixen en el mateix espai. Però que no es demani un mínim de control de qualitat i fins i tot s’acceptin preses de pèl a l’audiència és, això sí, un autèntic misteri.
