La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista

Fa una mica més de 20 anys, el 1994, Ruanda s’ofegava en una orgia de violència interètnica que va acabar amb prop d’un milió de morts, la majoria tutsis que van ser massacrats pels hutus, mentre Occident mirava cap a una altra banda i no va moure un dit fins que va ser massa tard. Dues dècades més tard el continent africà es dessagna per un altre tipus de violència, la interreligiosa, en què diferents grups islamistes radicals inspirats per Al-Qaida i l’Estat Islàmic s’acarnissen contra els que qualifiquen d’“infidels” i que bàsicament identifiquen amb els cristians. L’esgarrifosa matança d’estudiants a la Universitat de Garissa, a l’est de Kènia, per la guerrilla jihadista somali d’Al-Shabaab, ha tornat a posar sobre la taula la necessitat que la comunitat internacional disposi d’una estratègia conjunta per estabilitzar l’Àfrica i per lluitar contra el fenomen jihadista. La llista de grups islamistes que estenen el terror per tota la geografia africana és molt ampli: de Boko Haram a Ansar al-Xaria, passant per Al-Qaida del Magrib Islàmic.

Sembla evident que l’islamisme radical ha trobat el caldo de cultiu perfecte en un continent castigat per la gana, la corrupció i la inestabilitat política. No en va el mateix Ossama bin Laden ja va posar un peu al Sudan abans d’instal·lar-se a l’Afganistan. A tot això els últims anys s’hi ha afegit el caos posterior a la invasió de l’Iraq i les dificultats de les diferents Primaveres Àrabs per consolidar règims democràtics, amb els corol·laris sagnants de Síria i Líbia. Les massacres africanes, a més, no compten amb la mateixa cobertura mediàtica que les de l’Estat Islàmic a Síria o a l’Iraq, per no parlar dels atemptats de París. Ens hem acostumat massa fàcilment a ignorar el que passa a l’Àfrica, el gran continent oblidat on cada vegada hi ha menys periodistes sobre el terreny per explicar el que passa.

Però els errors del passat no poden ser l’excusa per a la inacció. El terrorisme islamista és una amenaça global, amb tentacles que s’estenen des del Sud-est Asiàtic fins al Raval de Barcelona, però especialment castiga la mateixa població musulmana. El cas de Somàlia és paradigmàtic perquè Al-Shabaab és el producte de dècades de guerra civil i desgovern, de fams com la que va causar 250.000 morts entre 2010 i 2012, i de la influència de l’escola integrista wahhabita, afavorida i finançada per un aliat d’Occident com l’Aràbia Saudita.

La comunitat internacional, a través de l’ONU, ha d’establir un pla per acabar amb aquestes zones grises del planeta on regna la llei del més fort, i ha d’apuntalar el procés iniciat amb les Primaveres Àrabs per donar una expectativa de pau i de progrés a aquests països. L’alternativa és un món més violent i insegur. Fins i tot a casa nostra.