Publicitat
Publicitat

Avui, 25 de juliol

Avui, 25 de juliol del 2011, fa 75 anys que estàvem en guerra. Ens entestem a commemorar el començament de la guerra, el dia 18, el dia en què aquí encara ningú no havia tirat un sol tret, quan sempre he pensat que la guerra es manifestà amb tota la força als carrers de Barcelona i de tot el país uns quants dies després. El 25 de juliol tot té un sentit més profund: el feixisme havia estat derrotat a Catalunya, però s'imposava el terror de la FAI i dels seus sequaços. El dia 25, la República, però sobretot Catalunya, ja havia perdut la guerra. Havien de passar tres anys de privacions i de desgràcies, tres anys de lluita ferotge i desesperançada per la llibertat, duta a terme per homes i dones encerclats per enemics de la democràcia i de Catalunya. Els uns, emparats per la maquinària assassina de l'Estat naixent. Els altres, emparats per la utilització de la força bruta com a recurs ideològic, tacats de litres de sang innocent, coartada fàcil per als militars i els señoritos totalitaris. La guerra estava perduda.

Recordar el que va ser la nostra guerra ens hauria d'ajudar a exorcitzar alguns fantasmes que ens assetgen, el pitjor dels quals és el del cinisme. És fàcil sentir declaracions en què, des d'una pretesa alçada intel·lectual i moral, des del cim de l'idealisme, es pinten passats inexistents per justificar futurs que mai no arribaran. Aquests temps nostres de crisi estan abonats a aquest desastre discursiu. Són temps abonats al populisme que campa per tot el món amb una cara que esvera. El populisme es disfressa d'ideologia o de certesa moral quan decideix el que és bo i el que és dolent fent veure que tan sols és mogut per la veritat. La mateixa veritat que justificà l'assassinat indiscriminat de capellans i de monges. La veritat que justificà l'afusellament indigne i indignant de tants homes i dones demòcrates que tan sols aspiraven a un món més just i igualitari.

El cinisme populista s'infliltra per les costures de la nostra societat: als diaris i a les cadenes de ràdio i de televisió que fomenten l'odi mitjançant racisme d'ona llarga. A la política, per la via dels solucionadors oficials de problemes complexos mitjançant solucions inadmissibles per a un nen de P-5. El cinisme tenyeix la mentida de principi ètic, es disfressa de contundència moral. Això tant serveix per qualificar de polítiques d'apartheid la immersió lingüística catalana com per condemnar a mort qui gosa denunciar el totalitarisme religiós.

Espanya necessita tant recuperar la dignitat com la memòria. La memòria no és digne si ha de servir per llançar-la contra l'adversari. La memòria de la guerra i de la postguerra hauria de ser compartida i ens hauria de servir per fer el procés de perdó que tots hem de fer. Hi va haver alguna cosa de tot això durant la Transició, però no n'hi va haver prou ni de bon tros. Avui ningú no recorda que després de la guerra, a l'espai que ocupen l'Illa i el Corte Inglés Diagonal, a Barcelona, hi va haver una de les presons polítiques per a dones més grans d'Europa. El gulag a peu de Diagonal. Avui poca gent és capaç de comprendre el sacrifici d'una generació de catalans als turons de l'Ebre. Avui es fa difícil relacionar la nostra situació actual amb la dels nostres avis, tot just fa setanta-cinc anys, quan ja els havien posat un fusell a les mans.

L'altre dia érem a Madrid per visitar un càrrec oficial. Parlàvem en català. Vam agafar l'ascensor. No hi estàvem sols. Tres persones ens hi van fer lloc. Una d'elles pitjà sobtadament el botó d'obertura de les portes, en sortí i tornà cap a dins. "¿Qué haces?" , preguntà un. " Miro si estamos en España ". L'ascensor tirà amunt i s'aturà a la planta següent. Dues persones en baixaren. El que es quedà sol començà a cridar: " Aquí huele mal; me dais asco; oléis mal, perros " i engegà el telèfon, en què hi sonà l'himne del Reial Madrid. Ens vam sorprendre però el vam deixar estar. Vam sentir a la pell els efectes del racisme, de l'odi gratuït producte d'un prejudici induït. És tan sols des de l'odi cec d'aquest maleducat que és possible comprendre com el populisme cínic actua sobre l'estopa seca de la ignorància i dels prejudicis. Espanya en va farcida. Alguns barris de Catalunya, també. Què hauria fet aquell noi amb un fusell a les mans? I què hauríem fet nosaltres?

Hi ha qui s'aprofita de l'odi ignorant de manera ignominiosa. Hi ha qui pensa que tot s'hi val. D'aquests no n'espero res de res. De la resta, de tots nosaltres, sí que n'espero la saviesa necessària per saber llegir el que passava avui fa setanta-cinc anys com si ens passés ara i aquí, sense posar-hi res que no sigui la nostra realitat. Descobrirem que s'obre una porta que mai no hauríem de tancar del tot.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT