“El temple de la Sagrada Família representarà el futur de la Catalunya moderna”, va afirmar Gaudí. Sorprenent predicció: per a un país absolutament lligat a la indústria turística, la Sagrada Família representa, sens dubte, alguna cosa més que un temple expiatori. Però, a banda de l’encert del vaticini, més aviat casual, ¿quin altre sentit té, avui, aquesta rotunda frase? En aparença, l’obra -i la mateixa biografia intel·lectual- de Gaudí està basada en elements contradictoris però que, increïblement, acaben donant lloc a una manera ben coherent d’entendre l’arquitectura. En Gaudí s’apleguen la tradició medieval de les catedrals i la innovació més avantguardista; les tècniques tradicionals, o fins i tot arcaïtzants, i les modernes; els símbols maçònics i la fe catòlica; l’anarquisme ambiental i el conservadorisme; la natura i l’artifici sofisticat; els referents cultes i els populars; el localisme i el cosmopolitisme; la pura matèria i l’esperit. Al Museu de la Sagrada Família hi ha una maqueta on es pot contemplar la manera com Gaudí pensava alguns dels seus edificis: imaginant-los a l’inrevés i fent un càlcul de la seva resistència per mitjà d’un sistema de contrapesos. Sorolla va dir d’ell que era “un ultracatalà que viu en ple segle XII”.
En aquest país fem coses rares: edificis de formes delirants, rellotges tous, menjars impossibles. Hi ha tota una línia força nítida que va de Ramon Llull a Ferran Adrià, passant per Dalí, o per Miró, o per Francesc Pujols. Fins que no les va interpretar Casals, els músics deien que les suites per a violoncel de Bach eren simples exercicis de digitació. Ara són l’obra clau del repertori d’aquest instrument. Sembla que Catalunya serà rara o no serà, en tots els sentits. Sembla, efectivament, que això dels camins coneguts, els fulls de ruta previsibles i els discursets repetitius i monocordes no fa per nosaltres. Ni ara ni abans, i per a bé i per a mal. Què hi farem, senyora...
El 9 de novembre va passar una cosa rara, sense precedents, estrictament inèdita. El que és interessant, però, no és que fos rara, sinó que justament gràcies a ser rara va resultar exitosa (que ningú no el perdi de vista, el nexe causal). Repetint tòpicament el que assenyalaven els fulls de ruta clàssics després de la prohibició del format inicial, semblava que no existia cap sortida digna, però sí moltes maneres d’acabar fent el ridícul. La victòria es va basar a fer via tot enfilant una drecera inexplorada. Va descol·locar tant el govern de Madrid que ara ja actua, de manera indissimulada, com un poder colonial: provant d’inhabilitar el president Mas i alguns consellers. A partir d’ara, sembla més intel·ligent i prudent continuar reinventant el futur al marge de la fraseologia habitual sobre Kosovo, Montenegro i altres curiositats geogràfiques. A Catalunya sabem imaginar edificis a l’inrevés que no cauen, i fer coses exitoses com el 9-N. A Kosovo o a Montenegro, doncs, no se’ns hi ha perdut gran cosa. L’altra fixació consisteix a ubicar els partits polítics al centre de l’Univers, i fer rodar la resta de la realitat entorn seu. És el camí de sempre: la via fàcil i coneguda. ¿Eleccions amb una llista unitària? ¿O potser trinitària? Per què no podem imaginar una altra manera de fer les coses més eficaç i alhora més senzilla? Aquest país s’ha mogut, en bona part, gràcies a la seva societat civil. Per què no continuem avançant gràcies a la seva empenta, més que no pas a la de la maquinària dels partits polítics?
Sovint perdem de vista que el procés de transició nacional que es viu a Catalunya no encaixa amb cap altre referent, ni tan sols els d’Escòcia o el Quebec. La temptació de la mimesi existeix, evidentment, però fer-la efectiva ni tan sols és possible. També acostumem a oblidar que hi ha camins que ja sabem on menen. Van fracassar al llarg del segle XX i han continuat fracassant al segle XXI, en general a causa d’un càlcul de forces erroni. El fiasco de l’Estatut del 2006 no és res més que això. Però les decepcions més o menys impostades no acaben pas aquí: alguns han descobert, amb falsa expressió de sorpresa, que la causa catalana no té ni un sol valedor internacional i que, a més, compta amb l’hostilitat manifesta, clara i inequívoca de la Unió Europea. Això significa, ras i curt, que camins ja transitats com els de Kosovo o Montenegro aquí no es poden aplicar ni per casualitat. I és que no estem parlant d’indiferència, no, sinó tot just d’hostilitat. Això vol dir que ens toca fer com Gaudí, i imaginar la construcció de l’edifici a l’inrevés, equilibrant els contrapesos.
