Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Cruïlla de transicions

La mancança més greu de la democràcia espanyola és la seva total incapacitat per respectar la separació de poders, condició indispensable, com sabem des de Locke i Montesquieu, per al correcte funcionament de l'estat de dret. La divisió entre el legislatiu, l'executiu i el judicial es troba ben delimitada al text de la Constitució espanyola, però els successius governs encarregats de complir-la i fer-la complir s'han mostrat del tot incapaços de seguir, com els agrada dir sovint, les regles del joc. Més ben dit: no és que en siguin incapaços, sinó que s'hi mostren directament repatanis. Nyaps juridicopolítics tan colossals com el de la llei de partits ens guarden prou d'exagerar.

Les conseqüències directes d'aquest radical desinterès en els fonaments del sistema democràtic són la politització de la justícia i la judicialització de la política, cara i creu d'una mateixa moneda vergonyant. La confusió arriba fins al punt que es fa impossible destriar què va abans, si l'ou o la gallina, al corral infectat dins el qual es desenvolupen les relacions d'Espanya amb les nacions que, de grat o per força, en formen part. La cosa encara es complica més quan als tres poders tradicionals hi afegim el quart, és a dir, la premsa, que a Espanya alterna el paper de trompeter de l'Estat amb el d'assot de partits i institucions, per tal d'imprimir-los ritme quan sembla que afluixen o es despisten una mica. Suposo que, si més no d'acord amb la tòxica idea del periodisme que defensa i practica cada dia, correspon avui felicitar el rotatiu El Mundo per haver estat el primer mitjà a avançar, despús-ahir, la sentència del Tribunal Suprem contra el model català d'immersió lingüística. Aquest és l'objectiu prioritari i tot s'hi val per aconseguir-lo.

A hores d'ara, resulta debades discutir si ha estat un error o no que el catalanisme hagi convertit la llengua en un dels principals factors identitaris i de cohesió interna de la societat catalana. Encertat o no, és així i prou, i el nacionalisme espanyol, que pot ser ferotge però gairebé mai estúpid, ho ha entès a la perfecció: és en l'afebliment del marc legal del català, ja per si mateix prou precari, que pot aconseguir un efecte palanca més eficaç per desallotjar el pes del projecte nacional català, que tan feixuc li resulta.

Al final es tracta d'això: d'un conflicte entre dos projectes nacionals, l'espanyol i el català, mai del tot consumats perquè són excloents l'un respecte de l'altre. Òbviament, però, un gaudeix de la força i els instruments de tot un estat, i l'altre va fent, entre ciclotímies, maximalismes i un difícil catàleg de problemes d'autoestima. Espanya encara vol ser el que sempre ha volgut i mai no ha arribat a ser: un estat radial, centralista i jacobí, com la seva odiada i admirada França. Ha començat, doncs, una segona transició espanyola, simultània a la que Mas anuncia per a Catalunya. Semblen oposades, però caldrà veure quins esforços estrenus es duran a terme per fer-les complementàries.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT