“Et sembla?” Així, en un to agut, pelleringós i amabilíssim. Amb els ulls oberts i el cap tort. “Et sembla?” És la cua imprescindible a una ordre civilitzada. T’ho pot dir la teva cap de departament (que s’ha llegit Com dirigir equips humans amb èxit, Com ser un líder i Atreveix-te a somriure ). T’ho pot dir la teva mare, la teva nora, el teu sogre, el teu gendre. Potser el teu marit. T’ho pot dir el teu professor, la portera de la finca (que és qui té còpia de les claus que has perdut) i el vigilant de seguretat de l’aeroport. T’ho diu algú amb una parcel·la de poder, rebuda per atzar o per la ruleta dels mèrits. Tu li dius a la cap, posem per cas, que voldries acabar els informes ara, per anar a dinar després amb la feina feta. I ella et contesta: “Potser que una decisió com aquesta la consultem amb el director... Et sembla?” No pretén que contestis, esclar. Pretén que acatis l’ordre disfressada de prec. Podeu arribar a casa feliços perquè heu pensat que li direu al vostre amor que voleu anar a sopar a fora. El vostre amor us pot dir: “És que avui ja he comprat els dos filets de pollastre. Ho deixem per a un altre dia... Et sembla?” Ja cap d’ells ho diu com abans. Com quan encara preguntàvem: “Què et sembla si...” I era per oferir una idea engrescadora i boja la resposta a la qual havia de ser “Sí!” Ara diuen “Et sembla?” o “Et sembla bé?” perquè acotis el cap i facis el que diuen. “T’esperes aquí fins que jo acabi de passar aquestes dades a l’ordinador i em dius el que m’havies de dir. Et sembla?” O “T’acabes la verdura i després parlarem de si et pots o no et pots menjar el gelat. Et sembla?” I pobre de tu que diguessis que no, que no et sembla, que no entens per què somriuen per dir-te que allò que volies fer no t’ho permeten. Cada cop que em trobo algú que em diu “Et sembla?” per dir-me que no, me l’imagino en roba interior i gratant-se.
