Com bé sap tothom, aquest cap de setmana hi ha hagut un mort i desenes de ferits per una brega (alguns periodistes prefereixen dir-ne “batalla campal”, que queda més espectacular) a Madrid, directament relacionada amb el futbol. Seguidors de l’Atlètic de Madrid i del Deportivo de la Corunya, d’aquests que en diuen ultres, es varen citar en un lloc de la capital espanyola i es varen donar branca fins que n’hi va haver. El resultat és que un home de 43 anys va ser apallissat brutalment i llançat al riu Manzanares. Va viure unes hores d’agonia i després va morir. A l’aquelarre hi varen participar centenars de persones, moltes de les quals, a pesar de no haver mort, han necessitat assistència mèdica.
Com he deixat dit en altres articles, sóc d’aquests sociòpates als quals el futbol els deixa completament freds. No m’interessa res que tingui a veure amb aquest esport, i no m’assabentaria de res que hi tingués relació si no fos perquè és impossible viure en aquest país i no tenir-ne notícia. Tots sabem que el futbol és infinitament més important que cap altra cosa, i que un país sencer s’atura quan hi ha un matx mínimament destacat. Fins i tot, als enfrontaments entre el Barça i el Madrid se’ls anomena clàssics, com si fossin composicions de Caldara o poemes de Novalis.
Precisament perquè el futbol és tan important en la nostra societat, em pregunto com és que no hi ha molta més vigilància i molta més operativitat al seu voltant. Que més de dues-centes persones quedin a Madrid, a través de les xarxes socials, per matar-se a bufetades amb l’excusa d’un partit de futbol, en els dies que vivim no hauria de passar desapercebut als clubs implicats ni a l’anomenada policia científica, capaç de detenir una persona quan emet missatges que es consideren alarmants.
Vull dir que no he entès mai la permissivitat que envolta la violència relacionada amb el futbol. Sense arribar a matar-se (no cal fer sacrificis humans a cada moment), els seguidors d’un club de futbol qualsevol es reuneixen al centre d’una ciutat i l’arrasen. Perquè han guanyat o perquè han perdut, tant se val: sobretot, quan han guanyat. És la seva manera de celebrar la victòria. Papereres buidades, fanals i semàfors inutilitzats, mostradors trencats. Ningú diu res en particular. Es considera una mena de plaga que no queda més remei que acceptar, i els amants del futbol s’apressen l’endemà a repetir una vegada i una altra que això no té res a veure amb la noble pràctica de l’esport rei.
No en tenim cap dubte. Ara bé, com he dit abans, a mi no m’interessa el futbol però en canvi m’encanta el cinema. ¿Tinc dret a destrossar el mobiliari urbà cada vegada que vegi una pel·lícula que m’agradi? Com a fan de Martin Scorsese, ¿és raonable que agredeixi o mati un seguidor de la saga Crepuscle? ¿No actuaria la llei contra mi? Espero que sí, i amb tota la contundència possible.
Hi ha un mort. Res de reunions de comitès: expulsió immediata de la Lliga dels dos clubs implicats. Que aprenguin a anar una mica alerta.
