Publicitat
Publicitat

Un país sense política?

El 1981, l'aleshores alcalde de Manises, Antoni Asunción, futur president de la Diputació de València, director general d'institucions penitenciàries i efímer ministre de l'Interior en l'últim govern de Felipe González, inaugurava, amb l'assistència de Joan Fuster, el col·legi públic que portava el nom de l'escriptor. D'aquella època, fa més de trenta anys, daten també la majoria d'escoles, instituts, carrers i places que els primers ajuntaments democràtics del País Valencià dedicaren a Joan Fuster. Si Antoni Asunción, Joan Lerma (president de la Generalitat) i Ciprià Ciscar (conseller de Cultura i Educació i secretari d'organització del PSOE) es diuen Antoni, Joan i Ciprià, i no Antonio, Juan i Cipriano, com els van batejar quan van nàixer, com era habitual en la tradició política a la qual pertanyen i com calia esperar d'una societat vençuda i despersonalitzada com la valenciana, la culpa és atribuïble en bona mesura a Joan Fuster.

Qüestió de noms, si voleu, però el mateix Fuster ens advertí en un opuscle de títol homònim, publicat ara fa just cinquanta anys, de la importància del nom per a clarificar i precisar la cosa, per a concretar i expressar totes les seves possibilitats transformadores, ja fos el País Valencià o els Països Catalans. La influència fusteriana no acaba(va) en l'esquerra, tot i que Fuster estava convençut (i un servidor també) que el País Valencià serà d'esquerres o no serà, afirmació molt més encertada que la de Catalunya serà cristiana o no serà, atribuïda al bisbe Torras i Bages. Ho proven -que el fusterianisme també arriba(va) a la dreta, no que la dreta realment existent i governant (des de fa ja quasi vint anys!) tingui la més mínima inquietud valencianista- l'aventura fugaç de la Unió Democràtica del País Valencià, les successives temptatives de Francesc de Paula Burguera d'articular un espai de centredreta valencianista, dins i fora de l'extinta UCD, cap d'elles reeixida, o la trajectòria singular de Rafael Blasco. Ell és, sens dubte, l'animal polític més formidable que ha donat el País Valencià en els últims cinquanta anys, incombustible en els successius governs de la Generalitat (ha estat conseller socialista i popular, amb Lerma, Zaplana i Camps), que després de passar del FRAP al PSOE, i abans de recalar finalment al PP, va tractar de reunir en Convergència Democràtica Valenciana (inspirada en CDC) diferents sectors del nacionalisme valencià, des de les tropes blaveres d'Unió Valenciana a algunes faccions -l'anomenada tercera via - del valencianisme de tradició fusteriana. L'intent no reeixí, però Blasco aconseguiria més tard desmantellar i absorbir dins del PP la major part del blaverisme, cosa que contribuiria a assegurar les successives majories absolutes de la dreta a les institucions valencianes.

Que el País Valencià no hagi tingut la política que alguns hauríem volgut no vol dir que no hagi tingut política, que hagi estat un país sense política, afirmen categòrics els crítics de Fuster. En realitat, no era això el que ell havia volgut dir. Tota la reflexió política de Joan Fuster en relació al País Valencià gira al voltant de la mediocritat de la burgesia valenciana com a classe dirigent i no sols com a classe dominant, i la necessitat d'un nou subjecte històric que pensés en termes de país (les classes populars?, el poble?).

A Notícia de Catalunya , Vicens Vives s'adreçava als capitans de la indústria i la política que un dia pilotarien el canvi econòmic i polític al Principat. El mainstream del catalanisme polític d'ahir, de Jordi Pujol a Pasqual Maragall, se'n declarava hereu; avui qui el reivindica és el PP, per allò de l'encaix a Espanya. Al País Valencià, Nosaltres, els valencians havia de tenir, per força, uns altres destinataris, principalment els joves universitaris que, als anys seixanta i setanta, volien transformar el món i el país i d'on eixirien la majoria dels líders dels partits i organitzacions d'esquerra que protagonitzarien la Transició. Molts es canviaren el nom, d'altres -els qui assoliren la responsabilitat de governar el país- impulsarien la renovació del teixit productiu (a través de l'IMPIVA), la dinamització cultural (IVAM, IVEI) i, de manera més tímida, però amb resultats d'una enorme importància, l'ús i l'ensenyament del valencià (LUEV). Els resultats no han estat, certament, exuberants. Sense Fuster, encara ho haurien estat menys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT