Publicitat
Publicitat

Lideratge al límit

"Estic buit i necessito omplir-me de nou". És la frase amb què Pep Guardiola va justificar la seva marxa del club. Té plenament sentit. I corrobora també la decisió presa anteriorment per un altre gran professional com és Ferran Adrià. Ambdós havien liderat un projecte i un equip (el Barça i El Bulli). Ambdós havien arribat al cim i havien assolit el reconeixement local i internacional. Ambdós havien treballat al límit, oferint el millor d'ells mateixos. I ambdós són massa honestos per adonar-se que probablement havien arribat al llindar d'allò que els havia fet únics, originals, autèntics, fidels a una idea i a un somni. La derrota en la semifinal contra el Chelsea és segurament la millor expressió del que intento explicar. Ferran Soriano va tenir l'encert d'escriure un llibre titulat La pilota no entra per atzar . Ell es referia a les claus d'èxit de la gestió realment professionalitzada d'un club esportiu de primer nivell. Jo, en canvi, em refereixo a la connexió invisible entre la pèrdua de swing de l'entrenador i les derrotes aparentment inexplicables de l'equip: el penal fallat, la pilota al pal, la falta de ritme dels jugadors, etc. Si no som capaços d'entendre aquest fil conductor existent entre l'estat interior dels líders i l'evolució (i finalment, els resultats) dels equips i les organitzacions no haurem arribat a entendre res del lideratge.

Guardiola i Ferran Adrià ho han entès. Hi ha un moment que cal aturar-se, renovar el propòsit vital que ens mou i regenerar la font interna de la qual brolla l'energia. Aquella energia transformadora que s'encomana positivament als altres, que els altres constantment demanen als líders i que els hi demanen perquè prou que noten que la tenen i que en compartir-la els ajuda a créixer i els fa millors. La temptació més gran i sovint la més destructiva dels líders és la de no voler abandonar mai el lloc assolit. És comprensible. En el millor dels casos, hom sempre creu que pot aconseguir un objectiu o una fita encara més gran. En la pitjor de les situacions, hom s'aferra al càrrec per vanitat o por inflamació de l'ego. El preu a pagar és el desgast, la repetició, la buidor i finalment la paràlisi. Ni Guardiola ni Adrià poden seguir fent el que fan si no són capaços de tornar a connectar amb el sentit vital que els ha empès en els seus respectius itineraris. Han de tornar a beure d'aquella font que encara els fa sentir il·lusió per preparar un nou partit o una nova recepta.

En el nostre llenguatge popular, aquesta mena de kit o pausa energètica l'anomenem carregar piles . Som com una bateria descarregada que, a causa del desgast, necessita tornar-se a endollar a una font exterior subministradora d'energia. Aquesta mena de recàrrega acostuma a ser física (alimentar-se bé, passejar, fer esport, anar al gimnàs), intel·lectual o cultural (estudiar, llegir, formar-se, anar a un concert), relacional (quedar amb els amics, sortir amb la parella, reunir-se amb la família, jugar, connectar amb la natura) o transcendent (a través de la pràctica religiosa o la pregària). Com a la sèrie de televisió i pel·lícules Expedients X , en tots aquests casos l'energia és allà a fora, només cal anar a cercar-la, connectar-s'hi i deixar-se carregar.

Tanmateix, en l'exercici i la continuació del lideratge, a més de l'estratègia de carregar piles també hi ha la possibilitat de preparar-se per ser una dinamo, és a dir, un autogenerador d'energia, o, allargant la metàfora amb versions més modernes, aplicar a la nostra acció un mecanisme d'energia renovable. Aquest procediment implica disposar d'una font energètica virtualment inesgotable o bé de ser capaços de regenerar-nos per mitjans naturals propis. En comparació amb l'acció de carregar piles, l'estratègia de la dinamo no és relacional ni transcendent. És immanent. Es desenvolupa a l'interior de la persona. La font de connexió és hom mateix. De fet, el nostre cos i el nostre cervell estan autoprogramats per fer diàriament part d'aquestes tasques (a través del descans reparador o del somni). Però es limiten al nivell bàsic d'autorenovació. Les persones, i especialment els líders, poden treballar vies de regeneració més profundes. Però això requereix aprenentatge, pràctica continuada i temps.

Quan carreguem piles, l'energia ens la donen o ens la traspassen. També, en alguns casos, la prenem, l'arrabassem dels altres. Quan fem de dinamo, desenvolupem una font d'energia alternativa que pot suplir o complementar les altres. No estic plantejant en cap cas que una sigui millor que l'altra. Però sí que és cert que en casos com el de Pep Guardiola o Ferran Adrià la font de renovació energètica no pot ser tan sols la de carregar piles. Per donar el que ells han donat s'ha de treballar a fons la vida interior. S'ha de renovar el propòsit, hom ha d'arribar fins a la fondària del jo, fins als fonaments. La vida interior té a veure amb la nostra capacitat d'atenció i de presència, d'estar vivint d'una manera plena cada situació. El treball de la vida interior aporta equilibri i fortalesa. D'aquí emana la tensió inspiradora del lideratge, la que permet als líders (re)trobar el punt d'adequació amb la realitat. Guardiola ara mateix demana això. Però per liderar al límit no en tindrà prou de carregar piles. Li caldrà activar la dinamo. En contra de tota evidència, la porta del cel s'obre des de dins.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT