Rodrigo Rato i Miguel Blesa són dos (presumptes) delinqüents que (presumptament) han realitzat una estafa bancària a gran escala. El que és cert i segur, deixant de banda les presumpcions, és que el primer va ser ministre d’Economia del govern espanyol, en els temps aznarians en què Espanya anava bé, i que el segon va ser president del consell d’administració de Caja Madrid, després esdevinguda Bankia. Rodrigo Rato també va tenir alguna cosa a veure amb aquesta entitat: fins i tot va arribar a tocar una campana per anunciar-ne la sortida a borsa.
Ara Rato i Blesa estan entrampats fins a les orelles pel que es coneix com l’escàndol de les targetes black, que deu ser la manera abreujada i glamurosa d’anomenar un altre assumpte que es podria batejar així: “Com robar als pensionistes espanyols sense que no tan sols no es noti, sinó que encara te n’hagin de donar les gràcies”. Blesa va utilitzar la seva targeta opaca, entre altres coses, per satisfer una amant que tenia; Rato, pel que es veu, es va conformar a carregar-hi unes quantitats d’alcohol que només podem desitjar que compartís amb altres persones, perquè, si s’ho va beure tot, el seu fetge podria convertir-se en un moment o altre en una escombreta de vàter com les que tenia Jaume Matas, que costaven tres-cents euros però que només servien per netejar amb una única finalitat. Desitgem el millor, no cal dir-ho, per a Rodrigo Rato, Miguel Blesa, les seves santes esposes i les seves amistats (especialment les femenines).
Afirma Rato que aquestes targetes opaques estaven “degudament declarades i fiscalitzades”. Ai, carai. Aleshores, a què treu cap tant d’enrenou? Si tot estava en ordre, no hauríem ni de parlar-ne. Tot el que s’està dient sobre Caja Madrid i Bankia deu ser un enorme malentès, impulsat per la hispànica enveja d’aquells que mai hem gaudit d’una targeta per la qual no havíem de donar explicacions a ningú. Fins que a algun jutge se li acudeix demanar-les, vull dir.
Joan Carles de Borbó, Jordi Pujol, Ruiz Gallardón, Ana Botella, Rodrigo Rato, Ángel Acebes (resumeixin els tres últims noms com el aznarato, que en deia Vázquez Montalbán). Potser són coincidències, però hi ha motiu per ser malpensats. Sembla talment com si la possibilitat de posar a la picota algunes de les grans figures sorgides dels anomenats acords de la Transició pogués ser interessant per a algú. No dic que no s’hagi de fer, ben al contrari: ja és ben hora que deixin de riure’s impunement de nosaltres, com han tingut per costum durant tres dècades més que llargues. Que caigui qui hagi de caure, només faltaria. Ara bé, hi ha una pregunta clàssica en aquests casos, a la qual solien recórrer Ciceró i Sèneca: cui prodest? És a dir, a qui beneficia? No és cap pregunta fàcil de respondre, perquè les respostes cauen fàcilment en el terreny de l’especulació. En honor a la veritat, només podem fer les nostres apostes. Servidor humilment té les seves, i no passen precisament (o no tan sols) per Pablo Iglesias i el seu Podem.
