Opinió 21/09/2014

“Os queremos, catalanes”

i
Sebastià Alzamora
2 min

Ho va proclamar dissabte el nou líder del PSOE, Pedro Sánchez, al congrés extraordinari del seu partit a Bilbao: “ Catalanes, os queremos. Queremos vivir con vosotros”. Es veu que aquestes paraules han fet un cert forat. Al redactor del diari El Mundo a Bilbao, Mikel Segovia, li van semblar tan emocionants que ahir obria la seva crònica amb frases estupendes: “Sonó como una declaración de amor, como una apelación amable a seguir juntos, a no romper la convivencia ”. Es veu que el no del referèndum escocès ha obert la vena lírica, per no dir cursi, entre les files del nacionalisme espanyolista. Al cap i a la fi, tothom té el seu cor.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Més prosaics, a alguns les paraules de Pedro Sánchez ens semblen d’una hipocresia i una afectació pròpies d’una cançó dels Pimpinela. “ Os queremos ”, emfasitza el cap de files socialista, com si un procés polític tingués cap mena d’equivalència amb un episodi de ruptura sentimental. Hem d’admetre que som víctimes de les nostres pròpies metàfores: s’ha abusat del dret i del revés de la comparació entre la situació que viuen Catalunya i Espanya i les crisis de parella. I Pedro Sánchez (que amb la seva curiosa irrupció telefònica al programa Sálvame va demostrar que està molt al cas de la temàtica rosa) no ha volgut perdre l’ocasió d’aprofitar el terreny emocional per entonar el seu cant de sirena. Ho tenia en safata, i no ha sabut ni ha volgut resistir-s’hi.

Diguin-me insensible, però a mi les paraules d’amor de Pedro Sánchez als catalans em van fer pensar en les novel·les de Corín Tellado, amb totes les seves exageracions i sensibleries. Però també, i sobretot, en un referent molt més interessant: l’alcalde que interpretava el gran Pepe Isbert a Bienvenido Mr. Marshall, de Berlanga. “ Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esta explicación que os debo os la voy a pagar. Que yo, como alcalde vuestro que soy... ” És a dir, un polític que, davant d’un conflicte, s’adreça a la ciutadania per mirar d’arreglar-ho amb bones paraules, sense aconseguir treure el cap d’un registre entre hilarant i penós.

Pedro Sánchez aspira també a ser algun dia “ nuestro alcalde ”, i davant de l’aprovació de la llei de consultes catalana, reclama “ sensatez ” al president Mas, i “ valentía ” al president Rajoy. És a dir, que el primer faci el favor d’acoquinar-se i que el segon utilitzi tots els recursos al seu abast per assegurar-se que sigui així. No demana diàleg, només exigeix submissió. Amb molt d’amor pels catalans, això sí.

El seu predecessor Zapatero, si més no, prometia donar suport a l’Estatut, encara que fos una enganyifa. Sánchez ja només promet amor, com els marits perdularis descoberts in fraganti en alguna falta. Ja ho va escriure Montserrat Roig: “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”. I, més cruament, el poeta Josep Palau i Fabre al seu impressionant Cant espiritual : “Quina forma d’amor més estranya i més dura!” Els amors que maten sempre són desaconsellables.

stats